La pregunta més difícil com a pares…
Diuen que quan ets pare d’un fill, ets pare de tots els fills del món.
Una frase que sempre m’ha interpel·lat i m’ha despertat un sentiment de responsabilitat col·lectiva, més enllà de la individual i que avui en dia adquireix més sentit que mai amb el debat de l’edat a la qual els nostres fills i filles han de tenir accés al mòbil.
Estic convençuda que absolutament tots els pares estaríem d’acord que per donar un mòbil cal un treball de conscienciació, educació, confiança, treballar-ho a casa i a l’escola… Però hi ha un tema prioritari a consensuar que passa per davant de tot: posar-nos d’acord a quina edat els fem propietaris d’un mòbil i tot el que comporta.
Sovint som nosaltres, els pares, els que empenyem perquè no volem que els nostres fills perdin la carrera d’un món que va massa ràpid i, pensem que quedar els primers és el millor resultat, sense adonar-nos que a vegades, perdre, és la millor victòria.
És evident que el món que ens envolta és digital. I que els nostres fills viuran amb un mòbil enganxat a la mà.
Però…
Si ells són les persones que més estimem en el món… no podem oblidar mai que som els responsables d’omplir la seva motxilla d’experiències apassionants, de moments divertidíssims, de silencis que sumen, d’estones d’avorriment on deixin volar la imaginació, de jocs i aventures, de sentiments i estima, de sentir-los i fer-los sentir…
Si els nostres fills i filles són les persones que més estimem en el món… animem-los a fer que aixequin el cap de la pantalla i mirin el seu voltant… gaudeixin de la natura, dels paisatges, de la creativitat, dels parcs,…
Si els nostres fills i filles són les persones que més estimem en el món… acompanyem-los a què imaginin, somiïn, respirin la vida a través de l’art, la lectura, els jocs, la diversió, i també a través de l’enuig i la frustració,…
Si els nostres fills i filles són les persones que més estimem en el món… protegim-los per no fer-los grans abans de temps, convidem-los a seguir amb aquella innocència tan autèntica única d’un infant, acompanyem-los en aquell entusiasme i curiositat genuïna pròpia d’un nen que tots voldríem conservar per sempre i gaudim veient-los jugar, descobrint, despertant… i ajudem-los a afrontar les situacions de la vida, a superar-se, a créixer… però al ritme que els hi pertoca.
Perquè…
si ells són les persones que més estimem en el món i nosaltres som les persones que ells més estimen en el món… haurem de contestar la pregunta més difícil que un dia ens faran quan siguin adults:
«Pares, si sabíeu que no estava preparat, per què m’ho vau posar a les mans?»
