—Qui és? No havíem quedat a les 12:00?— Jo m’he presentat puntual com un clau, però la Marta —pel que es veu— s’ha despistat, perquè encara va en pijama. La Florence —de Florenci, el nom del seu pare—, la seva gossa, un cadell de tres mesos de gos d’aigua, que “deu saber nedar, perquè és la raça dels bombers”, explica, preocupada, ja que l’escala de la piscina és metàl·lica i, si cau, no podrà pujar, surt a saludar amb aquells ulls humans que el seu amic Lluís Ribas ja ha pintat en un quadre hiperrealista, que ha de penjar al costat de la Mon —la teckel que portava el nom de la seva mare, Montserrat— i la seva estimada Queta —d’Enriqueta, la seva tieta—, que va perdre no fa gaire en un tràgic accident. La Florence és un regal del seu veterinari de Girona. “Si mai necessites un bon veterinari, has d’anar allà”, assegura.
Abans d’asseure’s a la terrassa, la Marta prepara una safata amb una tetera coberta amb un tea cosy de Harrods, per mantenir el te calent, tot i que sembla que l’estiu comença a treure el cap. És te de la varietat English Breakfast, “el que va bé amb tot”, acompanyat d’uns bombons farcits de praliné amb forma de corona de Buckingham Palace, que una amiga li ha portat de la seva estimada Anglaterra. És la segona vegada que entrevisto a la Marta, i les amigues sempre surten a la conversa: l’Ana Maria Moix i l’Esther Tusquets, que ja no hi són. “Les trobo a faltar”, diu. I també els seus dos “amics-amiguetes íntims, jo era més d’amics que d’amigues”, confessa.
Es nota de seguida que la Marta és una anglòfila entusiasta. —T’agradava la reina Elisabeth? —em mira sorpresa, com dient que no cal que respongui. —Ja saps que li agradaven els gossos…—afegeix finalment. Per això crec que el paraigua que li porto de regal li fa il·lusió. Potser perquè, si continuen les pluges, el farà servir molt; o potser perquè li recorda el clima del país on va aprendre la seva quarta llengua, després del català, el castellà i el francès. —Hello, it’s me —respon al telèfon, abans d’afegir: —M’estan entrevistant, ja et trucaré més tard. Penja. Encén una cigarreta Dunhill i acompanya cada calada amb elegància britànica, sense exagerar els gestos. T’escolta amb respecte i parla amb una expressivitat continguda. —És clar que fan il·lusió els premis, però estaria bé que anessin acompanyats d’un sobre amb un taló dins —diu, amb un sentit de l’humor que no l’abandona ni volent.
Després de parlar amb ella durant un parell d’hores, podria escriure un text tan extens com una novel·la —el temps amb la Marta vola—, però, com ella diu: “una novel·la es pot resumir en una sola pàgina… o en un poema”.
He vingut a preguntar-li què és allò que importa.
No dubta ni un segon: —L’amor. Un gran amor, i prou. —També fer allò que t’agrada —afegeix, controlant l’emoció en tot moment, molt british ella.
I jo m’atreveixo a descriure-la amb un vers, seguint la meva pròpia mètrica —que és el consell que el Gabriel li va donar a ella, i que ara jo agafo prestat:
No està feta per fer-se notar,
tot el que diu és per recordar.
Marta Pessarrodona és filla predilecta de Sant Cugat i de Terrassa. Ha estat guardonada amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la Creu de Sant Jordi, i nombrosos reconeixements més per la seva trajectòria com a poeta, assagista i traductora.
Per Judith Martínez.
