Conversem amb el fundador de Ràdio Sant Cugat, TOT Sant Cugat, Món Sant Cugat i Via Empresa, entre molts altres mitjans de comunicació locals i generalistes. Durant 26 anys va ser el meu cap, i de qui vaig aprendre molt. El dissabte 15 de març vam parlar a Cal Gerrer de tot allò que l’apassiona.

D’entrada diria que vas ser emprenedor abans que s’inventés el mot emprenedor Se’m fa molt estrany, primer, parlar de mi i, segon, que el Josep Maria m’entrevisti perquè, com deia ell, hem estat molts anys junts, ara és l’alcalde, i hi ha un cúmul de coses que em fa que em senti una mica nerviós.

A mi sempre m’ha agradat el món de la comunicació. Ja de ben petitet a casa —era una casa de pagès— la ràdio era el centre del menjador de la cuina, i recordo a la meva àvia asseguda a taula, cada tarda, escoltant la novel·la. I nosaltres cada migdia, el meu germà Josep també se’n deu recordar, quan veníem de l’escola escoltàvem el “Tambor”, un programa infantil que feien a les 13 h a l’hora de dinar. Era una ràdio d’aquelles típiques de moble. I, quan van aparèixer els transistors, al vespre escoltava la ràdio sota el coixí. Per tant, la ràdio sempre ha estat una constant a la meva vida i sempre m’ha agradat aquest món.

A tots els convidats, els demano que portin algun objecte simbòlic que signifiqui alguna cosa especial. Què ens has portat? Us he portat una cosa que, evidentment, per a mi significa molt perquè va ser el començament d’una etapa important, és primera maqueta que vaig fer del TOT Sant Cugat. (Ensenya un prototip de la revista). Jo vaig tenir un problema de salut pel qual vaig estar un temps ingressat i quan vaig sortir de l’hospital vaig decidir —la meva dona ho sap de sobres— (Riu) que havia de muntar alguna cosa perquè la ràdio vèiem que, tard o d’hora, corria el perill que acabés tancada. I vaig fer aquesta maqueta amb Letraset, que abans s’utilitzava per transferir les lletres. Aquesta maqueta, si us fixeu, no es distancia gaire del que és avui el TOT Sant Cugat, té els mòduls, té el text, hi havia la programació de la tele, que ara ja no la fem… i l’horòscop al darrere. I aquí va començar tot. Eren setze planes, cinc mil exemplars repartits per un servidor amb el seu cotxe. I feia de tot.

I també en paral·lel, abans d’entrar en altres aspectes de la teva vida professional i personal, assumeixes el projecte d’Els 4 Cantons Sí, deu fer vint-i-vuit o trenta anys que el Josep Maria Cabrerizo, que va ser el primer editor d’Els 4 Cantons, em va dir: «Això no és ben bé per a mi, si vols gestionar-ho tu…». I així va ser com vam començar també aquesta aventura. Els 4 Cantons després es va dir el Diari de Sant Cugat —que el trobo a faltar, perquè era un producte que m’agradava molt—, però va arribar un dia, quan ja portàvem crec que vint-i-cinc anys editant-lo, que vam decidir potenciar molt més el TOT i deixar el Diari de banda, perquè estàvem publicant dos mitjans a la setmana amb continguts bastant similars i, a més, el tema de la premsa de pagament cada cop estava més complicat.

Segurament molta gent no sap que Els 4 Cantons era un setmanari en blanc i negre amb unes seccions determinades i un bon dia es va decidir fer el canvi cap al Diari de Sant Cugat (mitja local que va tancar el 2015) en color i amb noves seccions. Els 4 Cantons s’imprimia El Punt Diari (Girona), al qual vam demanar ajuda perquè volíem fer canvis i ens van enviar un periodista que ens va ajudar molt…  I tant, sí, sí. El Carles Puigdemont (el públic se sorprèn). Ja ens coneixíem des que ell era periodista, però vam anar enfortint una relació que ha durat fins ara, que de tant en tant el vaig a veure perquè el considero un bon amic. I bé, una altra trajectòria que un dia espero que el puguis convidar a venir aquí. (Somriu)

El Ramon, a més d’això, porta l’art a les venes, ja que el seu oncle, en Josep Grau-Garriga, va ser un dels artistes més universals de Sant Cugat. I… el Ramon també pinta a casa… Jo a casa he respirat art d’ençà que era petit, perquè el meu oncle tenia l’estudi a casa meva. Un dels primers estudis estava on hi ha el TOT Sant Cugat i jo, segons m’han dit, anava a quatre grapes cap allà per veure l’oncle. Ell ha estat una persona molt important a la meva vida, un referent, i amb tretze anys li vaig demanar d’anar al seu estudi a treballar, o més aviat a aprendre, quan tenia l’estudi a Barcelona, i vaig estar quatre anys anant cada matí a fer tapís, una cosa que m’agradava molt. I estudiava a les tardes. A partir d’aquí, no he deixat de tenir una relació molt important amb l’art, vaig fer una exposició amb setze-disset anys (riu) al Club Muntanyenc, també vaig guanyar el primer concurs de pintura ràpida quan tenia dotze anys, suposo que va ser perquè vaig pintar el quadre en mitja hora. (riem)

Tu amb l’art encara tens més facetes, perquè fa molts anys vas començar a tocar la bateria i vas muntar un grup de música… Sí, amb dotze o tretze anys vaig muntar el primer grup, que es deia Els Borinots. El Frederic Cabanas va muntar una exposició magnífica, aquí a Cal Gerrer, fent un retrat dels grups dels anys seixanta i setanta del segle XX i ens va posar en un cartell molt gran i molt maco. (Somriu). Vam començar a assajar a un galliner de casa —a casa teníem gallines i porcs—. (Riem). Ha estat una de les meves aficions i encara toco la bateria. Ara el grup es diu Els Incombustibles i de tant en tant toquem. De fet, vam tocar a la plaça de Barcelona al concert que va muntar el Frederic Cabanas amb tots els grups dels seixanta que encara toquem. I bé, estic content, em fa estar jove. (Somriu).

I com al Ramon li sobra temps, doncs, també canta, forma part de la Societat Coral La Lira… Bé, no vaig molt als assajos de La Lira, però hi ha dues coses que intento no perdre’m, que són les Caramelles, per Pasqua, i el concert de la Festa Major. Aquests dos moments de l’any per a mi són molt importants i intento anar uns dies abans a assajar perquè si no el mestre no em deixaria ni començar. Hi gaudeixo i per a mi és un llaç invisible amb el passat i amb les coses que eren importants a casa meva. El meu besavi va ser un dels vint fundadors de La Unió Santcugatenca; el meu pare i el meu avi cantaven caramelles a La Unió i tots els meus oncles també.