Maternitat i esport: una equació desigual
Ser mare implica estimar, acompanyar i sostenir. Però massa sovint també implica renunciar. Renunciar a temps per una mateixa, a espais propis, a la cura personal. Entre responsabilitats domèstiques i professionals, moltes dones deixen enrere una activitat que havia estat clau per al seu benestar: l’esport.
La maternitat no hauria de significar deixar de moure’s, de cuidar-se o de tenir temps per a una mateixa. Però la realitat és tossuda: moltes mares abandonen l’activitat esportiva per falta de temps, de suport o d’espais adequats. I això no és només una qüestió individual: és una realitat social que cal canviar.
Afortunadament, algunes dones ens han mostrat que és possible resistir aquesta dinàmica. Tenim exemples com la corredora nord-americana Allyson Felix que va continuar entrenant després de ser mare i va alçar la veu contra les marques que penalitzaven les esportistes embarassades. La tenista Serena Williams va competir embarassada i va tornar a les pistes després de donar a llum, parlant sense filtres de les dificultats del postpart. O la ciclista Kristin Armstrong que va guanyar un or olímpic sent mare i amb més de quaranta anys.
Per desgràcia, aquestes encara són excepcions. Mentre pels esportistes homes la paternitat no acostuma a interferir en absolut en les seves carreres, per les dones sovint suposa la fi d’aquestes.
Necessitem més polítiques públiques que acompanyin aquesta realitat: horaris flexibles, instal·lacions esportives pensades per a famílies, activitats inclusives per a mares. I sobretot, una mirada col·lectiva que deixi d’entendre la cura de les mares com una renúncia silenciosa i la comenci a veure com un dret.
Cuidar-se no és egoisme, és sentit comú. I l’esport pot ser una eina poderosa per reconnectar amb una mateixa, per recuperar l’energia, la confiança i la força interior. Com a dona, com a mare, com a representant pública, crec que visibilitzar aquestes lluites és part del nostre compromís per una societat més justa i igualitària.
