10 Jul La història d’amor entre Frederic Cabanas i la seva família i Marilyn Monroe
El guardià de la memòria
Amb ocasió del pròxim estreno d’una de les sèries més esperades dels darrers anys de Netflix, em decideixo per fi entrevistar a un dels senyors amb un dels cognoms amb més solera de Sant Cugat. Perquè parlar de Cabanas és sense cap dubte parlar de la seva cultura, tradició d’un poble monàstic, després agrícola, indret estiuenc de la burgesia catalana, que ha evolucionat fins a l’actual smart city en la qual s’ha convertit, sostenible i verda, amb una important indústria química, electrònica i tecnològica. En aquest breu passeig per la història un descobreix les joies que el Modernisme va regalar, un legat d’una importància artística i arquitectònica que Frederic Cabanas ha sabut recuperar amb respecte i moltes dosis d’estima pel seu poble en reformar Cal Gerrer, l’antiga fàbrica de ceràmica més important del Vallès entre la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del XX, que els seus pares van adquirir i ell ha convertit en un museu. Ens trobem en l’espai cultural dedicat als terrissers Arpí, a la seva pròpia família, dues generacions d’artistes polifacètics que va començar amb el seu avi, i a Marilyn Monroe, actriu de la qual es declara admirador absolut, que inspira Blonde, l’última pel·lícula del gran mite eròtic dels anys cinquanta encarnat per Ana de Armas.
“La història de la meva família, pionera del moviment artístic i cultural de la ciutat que és ara, va unida a la de l’últim segle de Sant Cugat”.
Gràcies a Blonde tornarem a enamorar-nos de Marilyn Monroe. Sempre passa, estarà en boca de tots durant un temps i després passarà. Jo ja estic de tornada, però tinc interès a veure si Ana de Armas la interpreta tan bé com es diu.
Hi ha tantes dones que l’han volgut imitar… Entre la documentació que guardo al museu, tinc correspondència de fans, entre les quals apareix una actriu espanyola que estava convençuda de ser la seva reencarnació. M’enviava cartes íntimes i fotografies. Sovint he de fer de psicòleg.
Però en realitat ets un artista, escultor, escriptor, pintor, a més a més de museòleg: un polifacètic. Suposo que he heretat algunes de les qualitats del meu pare i dels seus germans. Al museu hi ha una sala dedicada a tots ells, en espais diferenciats, on es pot apreciar la fotografia del Joan, la pintura i obra del Francesc – cotitzat pintor i dramaturg -, i la del Miquel, el meu pare, també pintor i poeta d’esperit lliure i creatiu, tot i que es va dedicar a la pintura decorativa i al comerç per no dependre de l’art per viure-hi. Una mica a l’ombra, per raons evidents de l’època, va quedar el talent de la meva tieta Montserrat, qui també tenia traça per la fotografia i la lírica.
Entenc que van ajudar a promoure l’art a Sant Cugat. Quan els meus pares van arribar de Sants, Sant Cugat era un poble de sis mil habitants, on no existien ni les bicicletes. El meu tiet Joan, a més a més de ser el primer fotògraf que hi va haver, va impulsar l’afició muntant el primer taller, Cicles Cabanas, i fundant la colla ciclista Som i serem. També va ser el fundador de la Colla de Bastoners. Entre els tres germans ho tocaven tot! Van formar part del primer moviment cultural i artístic de tots els temps.
Veig que n’estàs orgullós. Estimo les coses de la meva família i la seva història va molt unida a la de l’últim segle de Sant Cugat. De fet tinc escrit un llibre, Sant Cugat: orígens i història d’un poble i una família, que explica aquesta unió.
I què hi té a veure la Marilyn en aquesta història? Ella representa la musa de totes les arts.
Pugem al mirador de l’antiga fàbrica de terrisses, l’únic espai que Frederic Cabanas es va permetre la llicència de crear, ampliant la casa original, que va trigar deu anys a restaurar i documentar, amb un mirador “que el visitant es mereix, per gaudir de les vistes a la ciutat alhora que, si hi ha coincidència, escolta l’eco de les campanades del Monestir”. En sentir-les, un observa la imponent escultura de bronze, obra de l’artista, dedicada a la seva musa de proporcions perfectes, Marilyn Monroe, mirada cap al cel, l’observador també s’eleva més enllà de les fronteres del quotidià.
“Com a artista visual, no puc separar-me de les mides de Marilyn Monroe”.
Un necessita un estímul per a crear. El meu ha estat sempre la dona, el seu volum, les formes, són la meva font d’inspiració. En el cas de la Marilyn, va estar beneïda pel cel amb una cara i cos perfectes. Sóc un esteta i no puc separar-me de les seves mides ni de la seva capacitat camaleònica per canviar de personatge en una mateixa sessió de fotografia.
Quan comença l’afició de col·leccionar llibres i objectes personals de l’actriu? El primer llibre que vaig adquirir va ser una edició de Taschen que mostra totes les imatges de l’última sessió fotogràfica, The last sitting, que el fotògraf Bert Stern li va fer abans de morir.
Tota una vida de plena dedicació fins a arribar a tenir un dels arxius dedicat a ella més important del món! Al museu hi ha prop de 2.500 llibres, portades de revistes, com Life, o Vogue, on es va publicar aquesta última sessió setmanes després de morir, fotografies, postals, cartells de pel·lícules, objectes personals, cartes, i altres documents, fins i tot el bolígraf que Truman Capote li va regalar i l’actriu mai va poder tornar-li com tenia intenció de fer, juntament amb una carta de dos folis escrita a màquina i signada per ella mateixa, perquè onze dies més tard ja era morta.
Com va arribar a les teves mans el bolígraf? És una llarga història que explico al meu llibre La carta secreta de Marilyn on també revelo les causes de la seva mort.
En escriure aquestes línies segueixo sorpresa pel fet que una carta escrita i signada per la rossa més explosiva i famosa del món hagi acabat en mans d’un artista de Sant Cugat, una persona no obstant que ha dedicat més de quaranta anys a conèixer l’actriu, establint una estreta relació, lligada a un sentiment no exempt de patiment que l’ha portat a cuidar d’ella,” intento que tot el que es diu de la Marilyn sigui la veritat i no la blasfemin”, com si fos part de la seva família, custodiant la seva memòria. I em crec que no hi ha res casual tot arriba amb un sentit.
Text: Judith Martínez
Fotografia: Carlos Sánchez Pereyra
Sorry, the comment form is closed at this time.