Un canvi d’òrbita
Format com a enginyer aeroespacial, amb carrera i màster, Leo Escursell Tobella ha trobat en la càmera una manera pròpia d’observar el món. No ha estudiat fotografia, però potser precisament per això la seva mirada neix d’un altre lloc: de la intuïció, del viatge, de l’espai i de la capacitat d’imaginar punts de vista en tres dimensions. Un canvi de rumb —o gairebé d’òrbita— que l’ha portat de l’enginyeria a una fotografia molt personal.
Quan ha de definir el seu treball, Leo s’acosta a la street photography, tot i que no s’hi sent del tot encasellat, i també li interessen els retrats, els paisatges i l’arquitectura, amb la mateixa voluntat de construir imatges netes, amb sentit i sense massa soroll visual.
A les seves fotografies busca “la llum, una persona curiosa, una conversa animada o un paisatge on les persones, encara que es vegin petites, afegeixin un element extra”. També diagonals, primers plans que dialoguin amb el fons i composicions capaces d’ordenar allò que passa davant seu.
Li agrada viatjar, en el sentit més físic però també com una manera d’entrenar la mirada. Per això sempre porta a sobre la seva Sony A7C —o, si cal, recorre a la càmera del mòbil— per capturar allò que apareix davant seu i anar construint un arxiu visual propi quan passeja per Barcelona, a prop de la catedral o pels carrers del Gòtic; quan recorre altres realitats i cultures, com Jordània o el Rajasthan, però també en escenes més inesperades i efímeres, com un vol a Londres o una exposició de David Hockney a París.
Normalment transforma aquesta mirada en blanc i negre, on troba una forma d’anar al centre de la imatge. “Crec que en blanc i negre tot adquireix una uniformitat que, a part d’estètica, ajuda a centrar-se en el contingut”, aclareix. I quan fotografia persones sense que posin intenta ser discret i respectuós per “no molestar massa i mostrar-les de la manera més humana i digna”. En aquest equilibri entre espontaneïtat i respecte hi ha també una part de valentia, perquè cal saber quan fer la fotografia sense trencar el moment i quan abaixar la càmera.
Entre els seus referents destaquen Cartier-Bresson, Walker Evans, Richard Kalvar, Ramon Masats, Marie-Laure de Decker o Martin Parr. I quan se li pregunta si la fotografia és per a ell una afició, una via d’expressió o un possible camí professional, la resposta és breu i reveladora: “Tot”. Potser aquí comença, de veritat, el seu nou trajecte.
