19 Dic “M’agrada sentir riure a la gent” Jordi Bosch, actor. #15MinutsAmbTu, per Josep M. Vallès

Conversa amb el santcugatenc Jordi Bosch, un dels millors actors del nostre país, realitzada la tarda del 19 octubre a la Fundació Cabanas de Sant Cugat.

Has fet televisió, sèries, cinema. Vas començar cap a l’any 1981 al Teatre Lliure. Jo et vaig descobrir com a actor l’any 1989 protagonitzant Les noces de Fígaro amb Emma Vilarasau que, casualment, és la teva dona… Els teus inicis estan molt marcats pel Teatre Lliure?Em fa molta emoció ser aquí amb vosaltres i em sento molt santcugatenc per part de parella, perquè he vingut aquí per amor i al final s’ha convertit en la meva ciutat i en el meu poble. Estic molt a gust i em fa molta il·lusió, a més, poder tenir aquesta xerrada. Moltes gràcies per donar-me aquesta oportunitat, de debò t’ho dic. (Somriu)

Jo soc de Mataró i, abans d’entrar al Teatre Lliure de Barcelona, començo els meus intents de teatre amb catorze anys a la Sala Cabanyes de Mataró amb Els Pastorets, que ha estat la gran escola d’iniciar a tants i tants en el món del teatre. D’allà vaig saltar, aprofitant l’època del teatre independent, cap als anys 1977-76-75, a un grup de teatre del Casal de Mataró, i d’allà, després de fer el servei militar, vaig entrar a Barcelona com a professional cap al 1979. I l’any 1981 vaig tenir la gran sort de poder entrar al Teatre Lliure, que per a mi va ser la gran escola de teatre. Tot el que he après ha estat en el Teatre Lliure, perquè vaig agafar l’època més gloriosa. El Fabià Puigserver estava molt en actiu, hi havia el Lluís Pasqual, el Pere Planella, el Lluís Homar, l’Anna Lizaran, l’Imma Colomer, el Domènec Reixach, tota la plantilla d’actors que us podeu imaginar… Jo era com una esponja… Tenia vint-i-sis anys, amb tot per fer. Sempre molt agraït d’haver estat en el Teatre Lliure i haver fet uns muntatges molt emblemàtics, que en aquest moment ja formen part de la història del teatre, ja no de Barcelona, sinó de Catalunya i, fins i tot, d’Europa. (Riu)

Un ocellet, espero ben informat, m’ha dit que tu volies ser metge. Sí, és veritat, t’han informat molt bé! (Riuen) Jo volia ser metge, sí! M’agradava, sí, sí, el que passa és que vaig començar a fer primer de Medicina i va anar tot bastant malament. I com que ja em venia el servei militar vaig dir «Bé, faig la mili i després m’ho acabo de rumiar», i va guanyar el teatre. I vaig dir «Noi, faré teatre i allò de metge ho deixarem per a una altra vida». Però m’hauria agradat ser metge, de debò, m’hauria fet molt feliç. (Riu)

Alguna especialitat? No. Bé, m’agradava el vessant més científic, el món dels laboratoris i mirar pel microscopi i veure els bitxos i tal… No m’imaginava fent: «Vostè té tos, prengui’s una aspirina», això m’avorria una miqueta. (Riu) Era més interessant el món de la investigació. (Riu)

En una obra de teatre, pots estar fumut, tenir mal de panxa, no haver dormit aquella nit… però has de sortir i, tal qual, llançar-te. No pots parar i dir: «Esperi, que torno a començar». Sí, és un gran risc, però al mateix temps té l’encant del directe. Quan em pregunten: «Com va el teatre, va bé?», contesto: «Sí que va bé». Però noto que no hi ha la necessitat d’anar a veure teatre. Qui diu teatre diu espectacle en viu, que et dona una cosa diferent del que et dona la pantalla que està gravada. En viu veus una energia dalt l’escenari. És una pena que no hi hagi més necessitat d’anar-hi.

I el millor premi, el millor reconeixement, és l’aplaudiment del públic? Sí, més que res perquè hi ha hagut una mena de pacte entre qui mira i qui fa l’obra. Suposo que és per aquest petit pacte que s’aplaudeix. Uns senyors s’han disfressat, s’han vestit, sortiran aquí, m’explicaran una cosa, jo m’ho creuré o no. I aquesta mena de joc està bé que arribi un moment que diguis: «Bé, ja està. Aplaudim. Gràcies. Apa anem a sopar». (Riu)

I mentre no arriba aquest aplaudiment, durant tota l’obra, l’actor des de l’escenari percep l’interès del públic? I tant! I taaant si es percep, però mooolt! Mira, si és una comèdia és molt fàcil, està preparada perquè just en un punt han de riure, és com una partitura. Si no riuen malament. O ho estem fent nosaltres malament o això no interessa. La comèdia és molt bonica perquè és “pam, pam, pam” i sents com l’onada del mar que fa oooaaahhh i això és una meravella. I amb el drama sents el silenci o com a molt sents mocar-se. Però quan hi ha aquell silenci que només es produeix en una comunió de gent de tres-centres, quatre-centes persones, i tots estan com hipnotitzats això és espectacular. És el termòmetre que no falla. (Somriu)

En Jordi Bosch és una persona afable, riallera, propera, però això es trasllada al món de la interpretació? És a dir, tu ets sents més còmode interpretant, potser, comèdia que no pas una obra de teatre més seriosa, més dramàtica? Diríem que m’és més fàcil la comèdia. Tothom té una mirada de la vida, hi ha gent que la veu com tràgica i densa i jo la miro com amb ironia i tot plegat em fa molt riure. El fet típic que veus a dos que estan discutint i els diries si sabéssiu el riure que feu. De mena, m’agrada sentir riure la gent, perquè quan acaba la comèdia la gent es troba molt a gust, diuen: «Quina bona estona que he passat!», i surten i se’n van a sopar. Això és la feina del pallasso, una mica. El pallasso i el còmic sempre són agraïts perquè ens fan passar una estoneta que és única. (Riu)

Després de tantes obres, tens memòria? És fàcil recordar? Evidentment, durant la temporada que dura una obra de teatre el paper el tens més que après, però els papers es queden al cap o es van oblidant? Jo diria que és com fan els ordinadors, que quan estan molt plens es van buidant ells mateixos. És molt curiós, ara aprens una obra i l’estàs fent, la tens al cap. Quan dius «aquesta obra s’ha acabat i no es tornarà a fer mai més», automàticament, el text aquell se’n va. Si diguéssim: «Ara la parem, però hi tornarem d’aquí a mig any», aquell text està allà. El cap té aquestes coses, i quan t’hi tornes a posar torna a sortir tot. Aquesta coseta del fet que s’esborra o es guarda és un gran misteri.