Transformar vides

El dia a dia del prolífic Emili Marlés passa per atendre la parròquia, celebrar missa, coordinar els diferents equips de parroquians que col·laboren amb la comunitat i treballar per fer créixer una comunitat catòlica diversa, formada tant per persones de nova convicció com per practicants de tota la vida.

La seva missió és posar nom a la crida de Déu perquè passi a formar part de les nostres vides, aprendre a escoltar “aquest run-run”, com ell mateix l’anomena, posant-hi nom al que ens està intentant dir.

En el seu cas, Jesús es va manifestar d’una forma no prevista. “La primera vegada que un mossèn em va preguntar, en una confessió, si em plantejava fer-me capellà, em va molestar, perquè no era una pregunta que fes als altres companys, de manera habitual”, confessa, sense entendre el motiu del sacerdot en formular-li una pregunta tan transcendental, que poc tenia a veure amb la seva intenció d’estudiar la carrera de Física.

“Em va estranyar perquè no era especialment piadós, ni tampoc havia rebut cap senyal”, assegura. “Jo volia casar-me i fer feliç una dona”, continua recordant aquella etapa en què va començar a ser creient “a la manera filosòfica, però no de relació amb Crist Jesús”.

Com a estudiant de Física, es va arribar a plantejar si hauria d’escollir entre seguir creixent en la fe o continuar amb la ciència, “perquè la física és cega en la qüestió de Déu”. Però Déu no ho és. I a través d’una altra confessió, el capellà li va ensenyar a pregar com si “anés a prendre un cafè amb Jesús; i jo vaig començar a sentir un goig interior, un cert enamorament amb Jesucrist”, revela.

Quan la seva familia es va assabentar que l’Emili anava a missa diària, ho va poder arreglar per acabar la carrera en paral·lel amb el Seminari.

“Jo era més de ciències, però al Seminari em vaig apropar a les lletres, a l’escriptura i a la lectura”, diu aquest àvid lector, sense deixar de recomanar algunes de les seves lectures favorites, com Els miserables, de Victor Hugo, i Incerta glòria, de Joan Sales. També és un cinèfil confés: “m’interessen molt les pel·lícules que t’ajuden a endinsar-te en la persona”, com les de Terrence Malick. I és fan de Rosalía: “sempre es fa preguntes i busca Déu; es veu que li arriba el run-run, com si sabés que l’estima molt”.

De la seva feina destaca el contacte amb la gent. “Tens un accés privilegiat al cor de les persones, tant en confessió com fora; amb tu buiden el pap”, assegura. “Sovint em pregunto qui soc jo perquè la gent m’expliqui coses tan íntimes”, revela, tot mesurant la responsabilitat de sostenir els cors de les persones i de poder transformar la vida d’aquells que no tenen esperança. “Ho veig molt: el cel s’obre. Difícilment trobaria una feina tan xula com la que tinc”, admet content.

L’ona expansiva de mossèn Emili Marlés no es limita als practicants. “Ens agraden els allunyats”, afirma, sabent que quan li diuen que no van a missa, ell respon: “no passa res, jo tampoc hi anava”. Aleshores es produeix aquest miracle, aquesta transformació gràcies a la fe, que dona “un xute de vida”, i ser testimoni d’aquest canvi “és sublim”. 

Nota: Aquest text és una adaptació d’un dels capítols escrits per Judith Martínez al llibre Allò que importa. Si voleu llegir l’obra completa, la podeu trobar a llibreries locals com La Salvatge, Paideia o El Celler de Llibres.