25 Jun Autènticament… amb Mònica Lablanca

Somnis d’un club esportiu ideal

Hi ha pensaments que tornen una i altra vegada. Potser perquè són massa reals, massa silenciats o massa compartits. Avui, en vull parlar…

Aquest any m’he estrenat, com a mare d’una nena d’11 anys i dos nens  de 9, en jugar en equips federats venint d’esport escolar. I us he de confessar que ha estat tot un descobriment i aprenentatge per a mi. I després d’aquest any intens i apassionant,

Somnio…

Somnio amb un club que posi per davant el creixement dels infants per sobre dels interessos de qualsevol classificació o resultat.

Somnio amb un club que acompanyi, que eduqui, que inspiri. Que sigui exigent, sempre, però amb empatia i amb mirada llarga.

Somnio amb un club que sàpiga veure les fortaleses dels nostres fills i filles, però també les seves febleses. Que les abraci, les entengui i les converteixi en motors de millora, no en motius de retret.

Somnio amb un club que els faci competitius, però que els ajudi a gestionar la frustració, que els ensenyi a aixecar-se després de caure, a no tenir por de perdre, a entendre que el fracàs també és aprendre, i pot ensenyar-los més que mil victòries.

Somnio amb un club que els faci entendre que guanyar no és res si no es fa amb humilitat i orgull, i que els prepari per celebrar amb respecte, sense trepitjar ningú.Que aprenguin, des de ben petits, que el camí és tan important com el resultat. Que cada entrenament, cada partit, cada error i cada pas endavant és una oportunitat per créixer.

Somnio amb un club que deixi petjada. Que tingui carisma. Una manera pròpia de fer les coses: fresca, alegre, valenta. Amb rivalitat sana, sense menyspreus, on tot es quedi dins el terreny de joc i fora regni el respecte.

Somnio amb uns pares que s’hi sumin. Que no juguin només el partit del seu fill, sinó el de l’equip sencer. Que animin des de la grada amb respecte, que representin els valors que entre tots volem transmetre. Que siguin exemple, que siguin equip.

Somnio amb uns pares que entenen que els seus crits han de ser per animar, per donar força, per encoratjar. No per renyar, ni per dirigir el joc des de la seva mirada. Perquè en aquest camí que tot just comencen, els nostres fills i filles necessiten espais per créixer, equivocar-se i aprendre amb confiança.

Somnio amb un club i uns pares que entenen que l’entrenador és molt més que qui planifica entrenaments o decideix alineacions. És una figura clau. Un referent. Algú que acompanya, inspira i deixa empremta. Algú a qui els infants admiren mentre fan les seves primeres passes en aquest món apassionant que és l’esport. I aquest vincle pot marcar-los per sempre.

Somnio amb un entorn que entengui que l’àrbitre és una peça més del joc. Que, com tots, encerta i s’equivoca. Però no per això ha de convertir-se en la diana de les nostres frustracions. Somnio amb una grada que entengui que educar en valors també vol dir acceptar l’error aliè amb respecte i esportivitat.

Somnio amb una ciutat, Sant Cugat, on els clubs siguin referents en valors. On competir sigui sinònim de créixer i l’esport sigui una eina d’educació col·lectiva, un espai on fer-se fort, però també noble i humà.

Somnio en una societat on l’esport sigui escola de vida. On els nostres fills i filles aprenguin a conviure amb la incertesa, a superar crisis, a treballar en equip, a aixecar-se quan cauen. A créixer sans, forts i valents, a ser exigents amb si mateixos, disciplinats però també empàtics i generosos amb els altres.

Perquè quan l’esport es viu amb valors, és molt més que joc o competició. És una oportunitat. És futur.