Jordi Guirado Professor de l’escola concertada i regidor de VOX a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès
Educar sense por a suspendre
En el paradigma educatiu actual, quan un alumne ha de suspendre una assignatura, el mestre sovint consensua aquesta decisió amb la família per evitar que l’infant se senti ferit. Vivim temps en què alimentem la fragilitat des de la condescendència. Quan en entrevistes amb pares de fills amb dificultats per assolir els objectius mínims d’una matèria, percebo que la situació es viu com un gran daltabaix familiar, sempre els dic que, si ho prefereixen, podem recórrer a un aprovat amb aquell ambigu “progressa adequadament amb algunes dificultats”. Però també els explico una altra cosa: en educació, un suspens —o fins i tot un curs que cal repetir per assentar habilitats i coneixements— s’interpreta massa sovint com un “fracàs”, amb una lleugeresa preocupant. Suspendre assignatures o no assolir determinats objectius formen part de la normalitat d’un recorregut educatiu llarg i complex. Són situacions reversibles que permeten identificar una dificultat acadèmica concreta, però que no poden ser viscudes com un fracàs personal. Tots sabem que, a la vida, aprendre no és un camí recte. Hi ha etapes de bloqueig, moments de desorientació i ritmes diversos. Hi ha talents que no encaixen en determinats formats, maduracions que arriben més tard, habilitats encara immadures i dons que no han aflorat.
Acompanyar educativament vol dir atendre aquesta complexitat i ajudar cada persona a gestionar l’esforç i l’error. Però cal fer-ho des de la claredat: la qualificació acadèmica ha de servir per situar-nos, sense subterfugis, en el punt real del procés.
Els pares han de comprendre que l’objectiu no és competir ni comparar-se amb ningú, sinó arribar tan lluny com sigui possible i esdevenir la millor versió d’un mateix.
Educar també és ensenyar a gestionar la frustració i a entendre que una dificultat no defineix una vida, que un suspens no tanca cap futur i que cal aixecar-se després de cada ensopegada. Hem de saber transmetre que allò que esperem dels joves no és la perfecció, sinó la dedicació, l’empenta i la capacitat d’afrontar les dificultats mentre identifiquen i potencien les seves habilitats al llarg del recorregut educatiu amb l’acompanyament de la família.
