Com una espècie de providència, l’art sempre ha cuidat de la família Pellicer. Les aquarel·les, retoladors i ròtrings, Dacs i llibretes que els reis deixaven escampats a diferents racons de la sala d’estar de la casa on el Miquel i la Feli vivien amb les seves filles, elles obrien els ulls, finestres al món de la creació, l’olor intens a aiguarràs, es barrejava amb l’aroma dels pins de Valldoreix, que feien una festa, era com un premi, cada vegada que el pare col·locava el seu cavallet de fusta al menjador per posar-se a pintar. Amb aquesta estampa familiar ens podem imaginar que l’afició per la pintura de Miquel Pellicer ha estat el fil conductor, la connexió entre el pare, les filles i també la neta, que gaudeixen de l’art com a forma de vida, incorporant-lo de manera natural en el seu dia a dia. De la mateixa manera que Miquel compaginava la seva feina durant més de vint anys com a editor de la desapareguda Bruguera amb la realització de dibuixos que sovint il·lustraven les cobertes dels àlbums de cromos i contes que ell mateix coordinava, Susanna i Gemma, dediquen bona part del seu temps lliure a produir targetes de felicitació – i altres missatges – il·lustrades i personalitzades, i crear collages, respectivament. A més a més, les dues germanes han fet de l’art la seva ocupació principal. Si bé Gemma treballa a l’editorial Penguin Random House component cobertes de llibres, Susanna ensenya als seus alumnes, persones amb discapacitat intel·lectual, a crear a través de la pintura, gràcies a l’oportunitat que recentment li ha donat Catalònia Fundació Creactiva. L’ensenyament és també la vocació de la Xènia, la seva filla, que dóna classes de dibuix en anglès a l’escola Agora Sant Cugat International School, després d’haver estudiat educació artística en cursar una beca als Estats Units d’Amèrica. “He pogut compaginar les meves dues passions”, reconeix satisfeta la benjamina de la fotografia. Quatre membres compartint l’art que, un dia, quan el pare de Miquel encara vivia, va entrar per la porta de casa i es va quedar per sempre, tot i que ell va marxar massa d’hora per veure-ho.