25 Jun “A partir dels sentanta anys, és quan surt el millor d’un artista”. Sergi Barnils, artista plàstic

Des del nou estudi de Sergi Barnils, situat a la sisena planta de l’edifici Roma, una antiga escola ubicada a Badalona, el visitant es relaxa contemplant el mar, una vegada els ull ensopeguen amb les Tres Ximeneies, antiga central térmica i seu de la bienal d’art contemporani Manifesta 2024. L’espai és càlid, les textures de la seva prolífica obra escampada per tot arreu et reconforten,  els colors i els barnissos t’embriaguen l’ànima.

Parlem amb un dels nostres artistes plàstics més carismàtics i internacionals de la nostra ciutat —tot i que fa temps que viu a Barcelona i ha tancat l’estudi que tenia a Mercantic—, que es troba en una etapa tan dolça com ho és el seu art.

Tot i que l’art no és comestible, alimenta l’esperit. La meva obra és espiritual. La Biblia m’inspira, com també va inisprar a Chagall o a Kandisky. L’Apocalipsi em transmet el missatge d’esperança i joia que he adoptat en el meu llenguatge artístic. Tot i que a vegades visito les regions tenebrosas de la vida, m’agrada pensar que hi ha un món millor, un tercer cel. M’agrada veure la llum per damunt de la tenebra.

Repassant les obres, majoritariament sense acabar, cada vegada que alabo un dels seus quadres, el Sergi em diu que “està sense acabar”, em crida l’atenció el color blau, el de la seva “ciutat celeste”. I automàticament t’arriba aquest “alé, el perfum de la joia de viure”, com ell descriu amb emoció.

Ara et trobes en una etapa que tot artista plàstic sommiaria. Fa uns mesos, vaig donar tres obres a l’Hospital Evangèlic de Barcelona. La mirada espiritual de la representant d’art Marta Ramírez Uribe, una persona creient com ho soc jo, li va cridar l’atenció i em va contactar per representar-me a Espanya. En aquests moments estem preparant una exposició retrospectiva a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), amb la col·laboració del crític d’art i periodista Eduardo Alcalde. Les casualitats no existeixen, però sí les causalitats.

Aquest contracte ha provocat que l’obra de Sergi Barnils es revaloritzi un 30 %, un porcentatge que l’any que ve s’elevarà al 50 % (per qui desitgin invertir, ara és un bon moment!). Tot i així, la seva idea del col·leccionista local és escèptica. No pot evitar comparar el mercat d’art espanyol amb l’italià, on la seva obra es valora des de fa décades amb un estusiasme que no ensopega amb fatalitats.

Per què creus que a Italia l’art està en auge? Els italians són una raça especial, i no es desanimen quan hi ha una crisis. Els galeristes saben que per vendre art s’ha d’invertir. Ells no esperen que la gent del carrer entri a les seves galeries i comprin. Són proactius i organitzen dinars amb coleccionsites, sabent que recuperaran la invesrió. Les gran companyies compren obra. És habitual que quan un empleat es jubila, entre un rellotge o una obra d’art, regalin la segona opció. Aquí prefereixen regalar una ampolla de vi bo.

En l’explicació de Sergi Barnils no hi ha ressentiment, ell és massa positiu per anar en contra de la nostra cultura. Tot i això, li agradaria que la gent tingués una altra sensibilitat per una feina que premia l’edat. “A partir dels setenta anys, l’època madura, és quan surt el millor”, confesa, agraït d’haver escollit una professió que “et permet treballar fins l’últim dia de la teva vida, com li va pasar a Trento Longaretti”.

Longaretti considerava l’art com  un «elixir de llarga vida». Amb la mirada posada en l’horitzó, Barnils continua traçant camins de llum i espiritualitat sobre el llenç, convençut que l’art, com la fe, és un viatge sense fi cap a la bellesa i la transcendència.