Córrer sense por: un dret, no un privilegi
Malauradament, les meves obligacions a l’Ajuntament de Sant Cugat i al Senat no em permeten practicar activitat física tant com m’agradaria. El dia a dia és intens, i sovint costa trobar aquell forat per moure’s, desconnectar i cuidar-se. Per això, un dels petits plaers que més gaudeixo relacionats amb l’esport és sortir a córrer. No cal gaire: unes bambes, una estona i ganes de respirar aire fresc.
A Sant Cugat, sempre que l’emergència per la grip porcina ens ho permet, som molt privilegiats. Tenim un escenari immillorable per córrer: Collserola. Disposar d’aquest entorn és un luxe. Córrer-hi és reconciliar-te amb el ritme, amb el silenci, amb els camins i amb la sensació que, ni que sigui per una estona, recuperes una mica d’espai per a tu.
Però aquí ve una realitat incòmoda: una activitat tan simple i que requereix tan poc com córrer per la via pública no sempre és igual per a tothom. Per a moltes dones, sortir a córrer, sobretot a primera hora del matí o quan ja és fosc, implica prendre decisions que massa sovint els homes no es plantegen: quin recorregut faré? Hi haurà llum? Hi ha zones massa solitàries? Agafo el mòbil a la mà? M’aviso amb algú? Canvio de vorera si veig algú?
No parlo només de fets concrets, que existeixen i s’han de perseguir amb contundència, sinó de la percepció d’inseguretat, d’aquesta alerta permanent que desgasta. És injust que l’esport, que hauria de ser salut i llibertat, es converteixi en un exercici de prudència i autoprotecció en funció del teu gènere.
I aquí l’espai públic juga un paper clau. Necessitem carrers ben il·luminats, itineraris segurs, manteniment de parcs i camins, visibilitat als punts foscos, i una ciutat pensada perquè tothom hi pugui viure i fer esport amb tranquil·litat. La llum no és un detall: és seguretat. I la seguretat no és un privilegi: és un dret.
Aquest 8M, com cada any, tornarem a reivindicar una idea tan bàsica com poderosa: no hauries de tenir més por de sortir a córrer per ser dona. Volem una ciutat on moure’s sigui sinònim de llibertat, on l’esport sigui vida per a tothom, i on cap dona hagi de renunciar a un camí, a una hora o a una ruta per sentir-se segura. I aquest és un futur possible si el fem entre totes i tots.
