“M’apassiona explicar sense filtres allò que passa”
Periodista de ràdio, televisió i premsa escrita, director de Don Balón i també actor a Polònia, Sergi Mas ha convertit la comunicació en una manera de viure. Parlem amb ell a Cal Gerrer sobre els seus inicis, la fascinació per la ràdio, el seu pas per televisió i el futur dels mitjans. Una conversa plena d’anècdotes, humor i memòria periodística.
Com estàs?
Per aquest ordre: viu i feliç.
Vius a Andorra des de fa quatre anys. Quin vincle mantens amb Sant Cugat?
Des de fa quatre anys i mig. Segurament algú deu pensar: «És youtuber, se n’ha anat pels impostos…». (Riu.) Però no és així.
I amb Sant Cugat, ara ja tinc un vincle segur. Haig de tornar a aquest museu espectacular, perquè aquest regal que feu al món, amb l’excusa de la Marilyn i tot el que hi ha, s’ha de contemplar amb molta més tranquil·litat.
Com i quan en Sergi Mas decideix que es vol dedicar al món de la comunicació?
No ho vaig decidir, va sortir. Soc de l’època en què a la ràdio li dèiem transistor. El meu pare n’era molt fan i a casa en teníem un de vermell. Quan ell se n’anava a treballar, jo me’l quedava, sobretot els caps de setmana, quan la ràdio encara feia programes infantils.
M’apassionava escoltar partits de futbol i anar tocant el dial. Podies sentir José Luis Fernández Abajo Joaquim Maria Puyal narrant la mateixa jugada d’un partit del Barça o l’Espanyol…
Quants anys tenies?
Nou i amb quinze anys ja vaig enviar una cinta a Ràdio Joventut, però no em van fer cas. Mentre estudiava la carrera, vaig començar a Ràdio Barberà del Vallès fent informatius . Poc després em va trucar Luis Lorente, de Ràdio Sabadell, i em va proposar narrar un Hèrcules-Barça. Jo no m’ho podia creure.
Vaig agafar un tren de nit, vaig arribar a Alacant a primera hora, sense hotel… Quan vaig entrar al camp i vaig veure Schuster, Urruti, Puyal, Antoni Bassas… tots aquells que havia escoltat des de petit, vaig pensar: «Ostres, jo estic aquí.» Aquell dia vaig tenir la sensació que potser em podria guanyar la vida amb això.
Molta gent també t’identifica amb Polònia i amb la teva imitació de José Montilla. Com va començar?
Toni Soler em va explicar que preparaven un programa a TV3 que es diria Polònia, una crítica política en clau d’humor, i em va preguntar si m’hi apuntava. «Per fer què?», li vaig dir. «Home, de Montilla». I vaig contestar: «Doncs bé, Toni».
Has fet ràdio, televisió i premsa escrita. També vas dirigir Don Balón.
Sí, i m’ho vaig passar molt bé. Era una revista meravellosa. Recordo l’arxiu fotogràfic: hi havia imatges espectaculars de jugadors del Madrid, del Barça o de l’Espanyol als vestidors, moltes de les quals ni tan sols s’havien publicat. Malauradament, crec que aquell arxiu es va acabar perdent.
Durant anys s’ha anunciat la mort de la ràdio i de la premsa escrita. Internet acabarà definitivament amb el paper?
Crec que, dels tres grans mitjans —premsa, ràdio i televisió—, el paper serà el que abans es transformarà. No crec que mori del tot, però probablement quedarà més vinculat a subscripcions i a aquells que encara gaudim d’agafar un diari, prendre un cafè i tocar i olorar el paper.
I la ràdio?
Fa dècades que se’n prediu la mort i continua aquí. Per a molts de nosaltres, cada matí és la primera companyia del dia.
I la televisió? Manté encara la mateixa força?
La televisió conserva una potència especial. Qualsevol youtuber que va a un plató convencional es fa una foto perquè «és a la tele». Encara té aquest glamur.
