50 anys d’emocions
De la primera exposició, ara fa 50 anys, Lluís Ribas recorda que estava molt emocionat. “No sabia què estava sentint. Els meus treballs eren a la vista de tothom. Era una sensació de valentia i por al mateix temps”, recorda com si fos ahir, quan el seu imaginari artístic reflectia la vida quotidiana de la gent, com el retrat d’un vell pescador amb una faria a la boca, una escena amb un pes simbòlic important, ja que el seu pare feinejava al Masnou.
La memòria el porta també a visualitzar un altre quadre, amb dos homes grans prenent el sol. Anys després, quan un d’ells ja havia mort, la seva filla va voler comprar-li l’obra, però Ribas ja l’havia venuda. Una llàstima, perquè amb els anys no ha fet més que reafirmar-se en la idea que l’art no ha de servir per decorar, sinó “per despertar emocions; he vist comprar art com a inversió —un error— i he vist plorar d’emoció davant d’una pintura. Jo em quedo amb aquesta última opció”, afirma.
Com a artista, la seva obra ha anat evolucionant sense cap mena de preocupació, deixant-se guiar només pel que “sentia a cada moment”, tot i que reconeix que, tècnicament, ha anat aclarint el color i suavitzant la pinzellada. No obstant això, la seva darrera etapa professional va començar el 2020, quan la inspiració el va enxampar treballant i el va portar a donar un cop de timó i explorar una altra tècnica que el va convèncer i el va reafirmar en aquella sentència del mestre Picasso: “Jo no busco, jo trobo”.
En aquest canvi de rumb també va tenir pes una reflexió de la seva admirada i estimada amiga Marta Pessarrodona. “Un dia em va dir: ‘Tu pots pintar i comunicar-te en qualsevol estil de pintura’. I vaig pensar que era veritat: per què t’has de limitar a fer una cosa o una altra?”. Una manera d’entendre la creació que, cinquanta anys després, continua intacta. Perquè les ganes de pintar són les mateixes que el primer dia. “Per a mi és una manera de comunicar-me amb l’espectador. A vegades tinc ganes de cridar i, a vegades, de xiuxiuejar amb la pintura. Això és el que em ve de gust des del primer dia”, explica.
I quan pensa en com li agradaria ser recordat com a pintor, Ribas deixa el judici en mans de cadascú. “Com li vaig dir una vegada al Josep M. Cadena, per a alguns hauré estat un pèssim pintor; per a altres, regular; per a altres, un bon pintor, i per a alguns, boníssim. Això no em preocupa gaire”. Més enllà de qualsevol valoració artística, però, en l’esfera més personal ho té molt més clar: li agradaria que quedés d’ell que “he estat honrat i bona persona”. Al capdavall, després de mig segle pintant, potser aquesta és també una altra manera d’entendre la seva trajectòria: crear amb llibertat, comunicar amb honestedat i continuar emocionant.
