Quan tot es capgira
Hi ha moments a la vida en què tot es capgira. Una pèrdua, una notícia inesperada o un canvi que no havíem previst.
I aleshores apareix una pregunta molt humana: com continuo anant a treballar?
Les persones ens expliquem frases com: “la feina em distreu”, “mentre treballo no penso en res” o “a la feina estic bé”. En part és cert. Quan alguna cosa ens impacta, el nostre cos activa mecanismes inconscients de supervivència que ens ajuden a continuar endavant. Ens protegeixen i ens permeten seguir amb la rutina.
Però al mateix temps poden aparèixer altres senyals: cansament constant, dificultat per concentrar-se, problemes per dormir o canvis d’humor. És com si per dins hi hagués una buidor. Una buidor que dol.
Hem après que això que dol s’ha d’evitar. Que aquest dolor és incòmode, que ens debilita o que cal apartar-lo per continuar funcionant. Però quan intentem lluitar constantment contra el que sentim, el malestar no desapareix sinó que es transforma en esgotament, tensió o desconnexió amb nosaltres mateixos.
Potser el primer pas no és fer veure que no passa res.
Potser el primer pas és aturar-se un moment.
Respirar. Reconèixer que alguna cosa ha canviat. Donar espai al que estem vivint.
Quan una situació ens capgira la vida és natural sentir desorientació, tristesa, o desconcert. Forma part del procés d’adaptació davant les pèrdues i els canvis que totes les persones vivim al llarg de la vida.
I aquí apareix una possibilitat important: ocupar-nos del que ens passa.
Ocupar-se’n vol dir comprendre què estem vivint, posar-hi paraules i trobar maneres de continuar caminant sense quedar atrapats en el malestar.
Quan això passa, alguna cosa canvia. La feina deixa de ser només un lloc on “desconnectar” del que sentim i pot tornar a ser un espai on participar de la vida amb una altra mirada.
Quan tot es capgira pot semblar que no hi ha sortida.
Però sovint el camí comença amb un gest molt senzill: atrevir-se a ocupar-se del que està passant.











