“Avui, la crueltat més gran és la indiferència”
— Elie Wiesel
Després d’anys de docència en centres de tipologies ideològiques diverses, he pogut constatar que a l’escola, com a la vida, la violència no sempre és explícita ni sorollosa. Sovint s’amaga en el silenci, en la mirada que s’aparta, en l’acord tàcit de no intervenir. L’experiència educativa i la recerca empírica coincideixen: l’assetjament rarament és un problema entre dos; és, gairebé sempre, una dinàmica de grup. I és en aquest espai aparentment neutre on es legitima l’assetjador.
La majoria d’alumnes no es perceben com a agressors, però tampoc com a protectors actius. Davant un conflicte conegut pel grup, molts observen i callen. No sempre per crueltat, sinó per por de convertir-se en la següent víctima, per comoditat o per necessitat de pertinença. Aquest mecanisme és profundament humà: el grup ofereix identitat i seguretat, però també pot esdevenir un espai de renúncia moral. Quan ningú diu res, el missatge és clar: allò que passa davant de tothom esdevé socialment acceptable. Els lideratges tòxics no es mantenen només per la força, sinó pel suport ambiental dels aliats visibles i dels observadors passius.
Aquest patró no és exclusiu de l’escola. A la societat adulta el reconeixem perfectament quan, en el debat públic, s’opta per aïllar o assenyalar col·lectius sencers mitjançant el silenci, l’exclusió o el “cordó sanitari”. No es debaten idees: es construeix un enemic i s’hi projecta violència institucional, psicològica i social amb la complicitat d’actors polítics i mediàtics que callen o s’hi sumen. No hi ha diàleg, hi ha assetjament normalitzat.
A l’aula, aquest silenci té conseqüències immediates sobre infants concrets. A la societat, les conseqüències són més lentes però igualment profundes. El problema no és el desacord —legítim i necessari— sinó la inhibició moral col·lectiva.
Aquí la responsabilitat dels adults és ineludible. Educar no és evitar el conflicte, sinó dotar d’eines per afrontar-lo sense violència. No n’hi ha prou amb protocols: cal educació emocional, lectura crítica del grup i adults disposats a intervenir amb coherència. Els infants ens observen constantment i aprenen més del nostre exemple que de les nostres paraules. Potser el repte no és només detectar l’agressió, sinó trencar el silenci que l’envolta i empoderar aquells que miren cap a una altra banda perquè diguin, sense por, que ja n’hi ha prou.
Perquè, avui com ahir, la crueltat més gran continua sent la indiferència.
Jordi Guirado Professor de l’escola concertada i regidor de VOX a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.
