22 Jun Dr. Jordi Jiménez: «Soc feliç ajudant a la gent» #15MinutsAmbTu, per Josep M. Vallès

El dissabte 23 de març vaig conversar amb el doctor Jordi Jiménez, director del centre mèdic Aptima i metge del CAP Valldoreix. Aquí hi ha una petita mostra d’una xerrada de prop d’una hora que vam mantenir al petit teatre del Cal Gerrer – Fundació Cabanas de Sant Cugat.

Com va començar la vocació per la medicina?

Jo soc de Granollers i a la nostra família ens visitava un metge que era el Dr. Musté. I ja de petit, sempre que anàvem a veure’l, ell m’explicava tot allò que veia durant la consulta. I aquí va néixer la meva vocació. I jo, amb quatre o cinc anyets, ja vaig dir que volia ser metge de capçalera o metge de poble que és com es deia abans. Conèixer la gent, visitar-la, cuidar-la i acompanyar-la al llarg de la seva vida. I d’això fa cinquanta i molts anys!!

I de no ser metge… què hauries estat?

Per les notes que treia… hauria d’haver estat enginyer. M’anaven molt bé les matemàtiques, la física, la química… i els metres em deien i insistien que jo havia de ser enginyer, i jo deia que volia ser metge! (Riu). I vaig tenir la gran sort que a casa em van permetre triar jo i ser metge, i en gaudeixo molt.

I més enllà de ser metge… qui és en Jordi Jiménez?

Ostres, aquesta pregunta és molt difícil, eh!
Jo crec que soc un bon home, una bona persona que intenta ajudar a la gent que li demana. Intento dormir tranquil cada nit, és a dir, quan faig la reflexió al cap del dia… em dic… avui, el que he fet, ha estat bé. I aquesta és la meva idea de la vida, intentar ajudar a la gent i fer-la feliç, i ser feliç jo actuant així.

Sempre demano als nostres convidats que ens portin un objecte personal que tingui un significat especial. Quin objecte ens has portat, Jordi?

Doncs el meu maletí de metge que fa 30 anys que m’acompanya, sempre el porto al cotxe. Un maletí que simbolitza la meva vocació. Amb aquest matí estic preparat per atendre en cas de necessitat. Per exemple porto el primer fonendoscopi que em vaig comprar com a metge l’any 1984. I encara m’acompanya perquè, tot i que és molt antic, és amb el que millor sento, i és al que vaig aprendre a auscultar.

T’has trobat en moltes ocasions que has hagut de socórrer algú en un lloc i moment imprevist?

Oi tant. Al Teatre-Auditori de Sant Cugat o en molts llocs. Això passa sovint. Ser metge no és un ofici, és una forma de viure. Jo no puc ignorar ni deixar d’atendre una persona que de cop es troba malament a prop meu. Faltaria al meu codi deontològic com a metge.

I tu, Jordi, vas al metge?

Sí!

I li fas cas?

(Riu) D’aquella manera! Discutim, negociem… El meu metge de capçalera és el Dr. Picó. Intentem entendre’ns, perquè, a més, som companys i bons amics.

I fas vida saludable, una bona dieta…?

(Riu) Pots veure que tinc una bona panxeta!! A tothom els dic que s’han de cuidar, aprimar, fer exercici… i com pots veure… jo també ho faig això (riu més). Intento fer-ho, però també és veritat que treballo moltes hores, no trobo el temps per fer esport tot i que l’hauria de trobar. Ja arribarà el moment… o no.

Durant el confinament vas estar ingressat per Covid, amb pneumònia. Com recordes aquell període en què el metge va passar a ser malalt?

Vaig descobrir la bonhomia de tothom, i no només dels metges. Jo estava amb oxigen les 24 hores, amb medicació que no sabíem del tot si funcionava o no, però creiem que era útil… Veure algú que et venia a l’habitació amb escafandre, però amb un somriure, que no et mirava amb por… la senyora de la neteja que et deia «Bon dia!»… I jo pensava, quin valor té aquesta senyora que posa en perill la seva vida només perquè la meva habitació estigues neta. O les infermeres que em venien a curar, els auxiliars que em feien el llit o companys metges que els hi agraïa la seva atenció. És a dir, l’experiència de sentir-te vulnerable i feble i, alhora, sentir-te cuidat… s’ha d’agrair sempre!