Sor Lucía Caram
Aquest és un tast de la conversa amb sor Lucía Caram, realitzada la tarda del 14 de març de 2026, a la Casa Museu – Cal Gerrer de la Fundació Cabanas. La totalitat la podeu veure i escoltar a través del codi QR.
Com era sor Lucía Caram, abans de ser sor Lucía Caram? Soc la cinquena de set germans i vaig créixer en una família que m’ha marcat molt. Dels meus pares he rebut tres grans regals: la vida, els germans i la fe, tres pilars que han configurat la meva manera de viure i entendre el món.
Per què vas decidir entrar al convent? Vaig decidir entrar al convent perquè em creia la fe que m’havien transmès i perquè em mobilitzava la figura de Jesús, un home que vivia la compassió i estava al costat de lagent que patia. Això era el que vaig trobar que podia fer a Manresa.
Com va néixer la Fundació del Convent de Santa Clara? Tot va començar a finals del 2008, quan amb l’arribada de la crisi econòmica cada dia es presentaven a la porta del convent vuit o nou persones demanant menjar. Aquelles primeres necessitats van anar creixent fins a arribar, el febrer de 2026, a atendre prop de mil tres-centes famílies.
Com va evolucionar aquella primera ajuda? Al principi la necessitat principal era el menjar i vam crear un banc d’aliments. Però quan escoltes de debò les persones i les aculls amb el cor, descobreixes que les seves necessitats van molt més enllà. Així vam veure que algunes no tenien aigua a casa i vam obrir un espai de dutxes; més endavant vam descobrir que moltes estaven perdent l’habitatge o vivien al carrer i vam decidir obrir un alberg per a persones sense sostre.
Què és avui la Fundació del Convent de Santa Clara? Sobretot escoltar les persones i intentar donar resposta a allò que necessiten. Cada projecte que hem posat en marxa ha nascut d’aquesta escolta i de la voluntat d’acompanyar les persones en les seves dificultats.
Com va començar la teva vinculació amb Ucraïna? A finals del 2014 la fundació encara no teníem un espai propi prou gran i fèiem les reunions de voluntaris en una sala de la funerària Mémora. Un dia em van explicar que havia arribat a la plataforma d’aliments una parella ucraïnesa amb una nena petita i que necessitaven allotjament. Jo vaig respondre que no podíem acollir menors perquè ho teníem prohibit. Però aquella nit no vaig poder dormir. L’endemà vaig demanar que els truquessin. Ja estaven preparant la tornada a Ucraïna perquè feia un mes que eren aquí i ningú els donava una resposta. Finalment els vam acollir.
Què et va aportar aquella experiència? Aquella família em va ajudar a entendre la realitat que es vivia a Ucraïna. Poc després va arribar una altra parella, ella russa i ell ucraïnès, procedents de la zona de Bakhmut. A partir d’aquí vaig començar a interessar-me cada vegada més pel que estava passant al país.
I el 24 de febrer de 2022 esclata la guerra… Vam convocar una pregària al convent. Jo pensava que hi seríem només nosaltres i els ucraïnesos que coneixíem. La vam retransmetre en estríming perquè els seus familiars la poguessin seguir des dels búnquers d’Ucraïna, però l’església es va començar a omplir de gent. Va ser impressionant veure com tota una ciutat es mobilitzava davant del que estava passant.
A tots els entrevistats els demano que portin un objecte que tingui un significat especial en la seva vida. He portat un anell que m’acompanya sempre. És una aliança de coco que rebem quan fem la professió religiosa, perquè les monges ens casem amb Déu —diuen que no hi ha déu que es casi amb nosaltres—. Jo me la vaig posar quan vaig professar a Manresa i, per a mi, representa també el compromís amb Catalunya. Sempre he pensat que una persona s’ha de comprometre amb el poble on viu, una idea que vaig aprendre de Pere Casaldàliga.
I el segon? Aquesta bufanda vermella. Cada vegada que el papa Francesc me la veia em preguntava: «¿Qué sos, de River?» (el club de futbol argentí), i jo li responia que no. Més enllà de l’anècdota, el color vermell, dins la tradició religiosa, simbolitza l’entrega als altres.
Què ha representat per a tu el papa Francesc, més enllà del fet que era argentí? Francesc per a mi ha estat un pare, un germà, un amic… Els meus germans em diuen: «No ho diguis tan fort». El meu pare l’estimava moltíssim. La seva mort ha estat una de les separacions més doloroses que he viscut. Vam compartir molt, especialment tot el que tenia a veure amb Ucraïna i moltes altres històries. A mi m’ha confirmat molt en la fe i també ens va ajudar en un moment molt difícil per a la nostra comunitat, quan vam patir una persecució eclesial.
A què et refereixes quan parles d’aquesta persecució? Em van trucar de Roma per dir-me que hi havia un judici canònic i que m’expulsaven de la vida religiosa. Tot va començar perquè m’havia enfrontat al Govern del Partit Popular denunciant les expulsions en calent que impulsava el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz. També hi va influir que María Dolores de Cospedal s’hagués queixat a Roma de la meva presència als mitjans de comunicació, perquè en aquella època participava sovint a Las mañanas de Cuatro, amb Jesús Cintora.
L’any 2016 em van tornar a cridar a Roma i em van exigir que abandonés els mitjans, argumentant que jo era un factor de divisió. Va ser aleshores quan vaig anar a una audiència dels dimecres del papa Francesc i em vaig posar entre el grup dels argentins. Quan em va veure, es va acostar i em va dir: «Ah, vos sos la monja que hacés lío. ¿Qué hacés acá?». Jo li vaig respondre: «He vingut perquè vostè m’entendrà. A l’Església catòlica és molt difícil ser cristià». I ell, recordo perfectament que em va contestar: «¿Me lo decís o me lo contás?».
