25 Abr Essència Corbacho

“M’agrada pensar que el guió de la meva vida l’escric jo”

Text Judith Martínez Fotografia Theresa Paul. 

Si hi ha un actor que ha treballat bé la seva marca personal, aquest és José Corbacho. L’humorista que no deixa de reivindicar, tant dins com fora de l’escenari, els seus orígens a l’Hospitalet de Llobregat, va decidir ser diferent de la resta alhora que seria molt fidel a si mateix. I amb aquesta idea se’n va anar de compres i es va fer amb una col·lecció de jaquetes impossibles, unes ulleres de pasta de broma sense vidres que sovint oblida portar posades, els grans i plens de significat  anells de plata, i alguna cosa més subtil, imperceptible als ulls aliens, com és el sofisticat perfum de cítrics de Perris Montecarlo que, tot i portar-lo a la butxaca de la seva gavardina, en ser un “perfum social” sempre el porta a sobre, creu haver descuidat en algun lloc. És per aquests petits detalls que, el també cineasta sembla ser una mica despistat, encara que tingui una memòria  irreprotxable, alguna cosa se li ha d’escapar de les mans. I no és d’estranyar.  Perquè a la llista de feines de Corbacho hem d’afegir la de guionista, productor, pare d’un fill adoptat a Etiòpia fa divuit anys amb la seva exdona, l’actriu Anna Barrachina, marit de l’actual esposa, de qui es nota estar profundament enamorat, Mònica Mercadal, i fill d’una mare, de qui només li falta tatuar-se el nom, o una frase dedicada a la pell, a més a més d’amic, veí, cosí, i totes les facetes imaginables, que es pren tan seriosament. Aquesta és la realitat de Corbacho, o Corbachito, que no es pot separar del personatge ni el personatge de la seva dimensió personal, fent de la seva feina un joc, “sovint m’oblido que estic treballant”, portant l’humor a casa, “no puc relaxar-me de fer el mico”. Tot això aconseguint que les persones que estan al seu costat se sentin bé, ja que l’empatia és un altre tret a afegir a la motxilla de virtuts d’aquest polifacètic a qui també li agradaria ser poliglota, “soc un negat pels idiomes”, reconeix, alguna cosa que no li impedeix gaudir de cadascuna de les ciutats que, vestit de Corbacho, les gires el porta descobrir i Corbachito  aprofita per prendre nota de tot el que veu. I és que els seus ulls ho graven tot. /

La realitat de Corbacho és que no es pot separar del seu personatge ni el seu personatge es pot separar d’ell.

Es nota que estàs enamorat. Love, love, love. Aquest és el nom del nou espectacle que juntament amb el músic Ramon Gener acabem d’estrenar a Sant Cugat del Vallès i aviat ens portarà al Palau de la Música Catalana.

En què consisteix? Es tracta d’un musical, un viatge per la història de la música i de l’amor que reuneix a l’Orquesta Simfònica del Vallès amb una banda de pop-rock i tres cantants de primer nivell. Ramon i jo som l’estranya parella que explica al públic diferents històries d’amor al llarg de la història: Romeo i Julieta, Tristan i Isolda, entre les més romàntiques, la de la musa del rock, Pattie Boyd que després de separar-se de George Harrison es va casar amb Eric Clapton, etc.

Interessant! El repte ha estat a pujar a més de quaranta músics a l’escenari per a interpretar a Wagner, Beethoven, Bach, entre altres compositors clàssics, alhora que a artistes contemporanis com Bruce Springsteen, The Beatles, Amy Whinehouse o Elton John. 

Una gran producció! Si, però nosaltres tenim una productora petita i no volem créixer. A Pepitos Brothers, el meu soci, Pep Espada, i jo, treballem segons les coses que venen, muntant els equips quan cal. ¡Ante todo mucha calma!

No sembla que et prenguis les coses amb calma, perquè no pares? Quan he tingut l’oportunitat, he pujat als diferents trens que han anat passant per la meva vida; estudiant la carrera de periodisme, vaig pujar al de La Cubana, després de tretze anys, vaig agafar el tren d’El Terrat. Però jo no m’espero, intento fer altres coses, com escriure un guió o un monòleg. Les coses que m’agraden són les que surten de mi.

“Abans, l’activitat pública estava reservada a la gent que valia, ara tothom pot ser un personatge públic”.

I et surten bé? Mai hauria pensat que faria una pel·lícula i amb Tapas vaig guanyar un Goya al millor director novell. 

No hi ha res com ser creatiu. La creativitat s’ha de treballar. S’ha de tenir ofici i intentar fer-ho bé. Abans, l’activitat pública estava reservada a la gent que valia, ara, gràcies a les xarxes socials, tothom pot ser un personatge públic, i no és cap talent.

Alguna recomanació per cultivar la creativitat? Per crear has de viure. Per això, quan vaig de gira, intento allargar uns dies el viatge i conèixer les diferents ciutats que visito. M’agrada la bicicleta i nedar al mar, la sensació de mar! També m’agrada cuinar després d’anar a comprar als agricultors i peixaters dels mercats del Maresme, on visc.

Cuines bé? Res complicat, però quan la feina m’ho permet, prefereixo menjar a casa un peix al forn o la planxa que no pas anar al restaurant. M’agrada cuidar-me i amb la Mònica he après a fer-ho.

Sembla que portes una vida bastant saludable. Hem de ser conscients que els humans necessitem estar en contacte amb la natura. Vivim millor al camp, a la muntanya, o prop del mar.  /