05 Ene Lluís Ribas experimenta una nova etapa pictòrica
“Jo faig el que vull, el meu ego está cobert”
Text Judith Martínez / Fotografia Carlos Sánchez Pereyra.
Bussejant entre les aigües de la sensibilitat, el talent, i la fermesa, Lluís Ribas ha trobat una esquerda per decidir fer el que li dona la gana. Els valors que el defineixen es configuren gràcies a una herència per la via materna basada en la feina constant, l’esforç, la il-lusió per les coses, l’honradesa. Valors que “ara per ara semblen alguna cosa metafísica”, reconeix el pintor. Tot i que és un artistàs, després d’haver conversat amb ell en un parell d’ocasions, concloc que també hagués estat un bon filòsof. No obstant això, en el cas que li ho hagués plantejat a si mateix, estic segura que el seu pare no hagués dubtat en treure-li del cap, com també es va negar – per considerar-ho indigne d’un home de bé – al fet que estudiés belles arts, raó per la qual cosa va estudiar publicitat a La Massana. Possiblement, es tracta d’un fet aïllat en la seva vida, persona tenaç, no va trigar gaire a reorientar les seves intencions, estudiant pintura a la mateixa escola. El temps li ha donat la raó, i molts èxits en l’àmbit de l’art. L’últim: haver estat capaç de reinventar-se en arribar a la setantena.
“La màxima aspiració que pot tenir un ésser humà és ser feliç sense fer mal a ningú”
Com afrontes aquesta nova etapa? Estic orgullós d’haver descobert un nou camí als meus setanta anys. Sempre he discutit públicament la frase que deia Picasso, “jo no busco, jo trobo”. Ara ho entenc, tenia tota la raó.
Has sigut molt valent! A hores d’ara, per sortir de la zona de confort per anar a un món totalment desconegut, s’ha de ser valent o inconscient …
La vida de l’artista no deu ser fàcil. Anys enrere, un periodista em va demanar que era per a mi ser artista. Li vaig contestar que un artista és una persona valenta. Lluites per a aconseguir una meta que mai aconseguiràs, perquè t’enfrontes amb la teva pròpia veritat.
Una victòria difícil. En lluitar contra les teves pròpies limitacions, en una carrera que mai s’acaba, es viu molt intensament i amb una gran satisfacció personal. Aprens de gaudir dels petits èxits.
Però tu has tingut grans èxits. He tingut la sort de ser lliure amb la meva feina. Malgrat tenir un ofici, he buscat tenir un plus. Amb honradesa, sempre he fet el que sentit el que havia de fer. I segueixo caminant pel món de l’art.
Sorprenent a tothom, has canviat de registre totalment! He sorprès un noranta per cent de la gent que ha vist l’última exposició. Només una sola persona ha reconegut estar poc sorpresa: “et segueixo veient a tu”, em va confessar.
En general, ha agradat? A un vuitanta per cent, sí. Certament, és més bonic que et diguin guapo, però el meu ego està cobert. Als artistes no ens han d’importar les crítiques, ni deixar-se influir o limitar per elles. Hem de fer el que ens digui el cor.
També estan les etiquetes. A mi se’m coneix per les meves noies a la platja, curiosament el que menys he pintat. No m’agrada que m’encasellin. Durant una època vaig viatjar sovint al Marroc, on pintava moros, he fet molts nus i, tot i que no soc retratista, també he pintat retrats.
Hauràs treballat per encàrrec. No tant, perquè m’ha d’agradar la persona. Només em penedeixo de no haver retratat a un gran amic, però ara ja és tard perquè ell no està amb nosaltres. Em sap greu.
“Un artista ha de fer el que li digui el cor”
Això és el que passa quan un fa el que li dona la gana… Estic content, ja que tot i que la meva prioritat a la vida ha sigut trobar-me bé amb mi mateix i ser feliç amb el que faig, conscientment no he fet mal a ningú mai. Crec que aquesta és la màxima aspiració que pot tenir un ésser humà. En aquest sentit, puc morir tranquil.
És una manera de veure les coses. A través de la mirada es comunica molt. Mirant als ulls a una persona pots saber si t’agradaria conèixer-la o no. Els ulls és la part de la cara que he perfeccionat més. Amb un toc de brillantor, puc explicar una cosa o una altra, canviar totalment l’expressió del personatge.
Com artista, no tens cap repte pendent? La vida no és lineal, per tant no sé què vindrà després. Quan veig una imatge, m’agradaria escriure-la, però em resulta més fàcil agafar un pinzell. Sincerament, envejo tocar el piano. Quan sento tocar a un bon pianista, li robaria el do.
Amb quin color? El blanc. És el color que té tots els colors.
S’ha fet de nit. I per la finestra on entra la llum que banya el seu estudi, il·lumina el cavallet de fusta on Ribas sol pintar els seus llenços, còmodament assegut a una cadira que sembla feta a mida, entra la primerenca foscor de la tardor. Arrupida sobre la catifa, acaparant la calor que emet la llar de foc de ferro que calenta l’amplitud de l’espai, la Darling, comença a inquietar-se. Fidel i gelosa de l’atenció del seu amo, la vella gossa de la raça pastor alemany, sembla suplicar, expressant un lament intencionat, que marxem, que ja hi ha prou. I el Carlos i jo marxem, sorpresos, no tant de la nova etapa professional que viu Lluís Ribas, que segueix despertant emocions, sinó de la velocitat amb la qual passa del temps, quan un està a gust, feliç amb la seva feina, fent el que li agrada.
Sorry, the comment form is closed at this time.