09 Oct Allò que importa, segons… Lluís Ribas

Despertar emocions

Què es pot esperar de la vida si, somiant amb els estels, un ha arribat a tocar el cel? L’única ambició d’un jove Lluís Ribas era exposar a Barcelona. No obstant això, al llarg de la seva trajectòria, l’obra d’aquest fill del Masnou ha viatjat a Brussel·les, Tòquio i Nova York. Ara ha tornat a la Wally Findlay Galleries de Palm Beach, a l’exposició Figures and Expression, en una mostra que reuneix artistes universals com Degas, Matisse o Picasso.

“Em fa il·lusió que la meva obra quedi a la història”, reflexiona Ribas al seu estudi, un espai consagrat al seu art, on la seva tècnica ha evolucionat radicalment fins a combinar diferents llenguatges: des de les escenes femenines hiperrealistes fins a propostes simbòliques i poètiques, amb una paleta de colors més pura i atrevida. Un santuari on els seus quadres conviuen amb fotografies de Pere Formiguera, que el va retratar com un home seriós i dur: “jo soc així i ell em va veure tal qual”, defensa la mirada del desaparegut fotògraf i comissari d’exposicions. També hi ha un dibuix de Pepe González, “un dels millors il·lustradors de còmic del món, a qui no li agradava dibuixar, però ho feia perquè li era fàcil”, recorda del seu amic, que va morir en la indigència. “A la vida estàs obligat a fer allò que saps fer”, afirma, ressaltant el valor del talent com una responsabilitat ineludible.

L’artista ha adoptat lliçons de vida de persones que l’inspiren, com el marxant i crític d’art Baldomer Xifré Morrós: “Tu tens l’obligació de pintar, em va dir un dia”, recorda; o Marta Pessarrodona: “Si pots fer-ho tot, per què no ho fas?”, li va suggerir abans de començar la nova etapa pictòrica, que va deixar bocabadats a tots els que el coneixien.

La vida és una successió de canvis, les persones canviem i els artistes també ho fan. Per això, Lluís Ribas transmet les seves emocions i inquietuds segons cada etapa vital. “Què és el que has volgut matar?”, li va preguntar recentment la seva amiga i poeta, commocionada en veure el seu ocellet pit-roig panxa enlaire, mort.

Les emocions entelen els seus ulls blaus, els mateixos que l’han consagrat com un dels lluministes més destacats de la pintura contemporània espanyola. Amb una visió capaç de captar un impossible 130% de la llum, ha pogut descobrir cada ombra i transparència, entendre que “encara que les condicions atmosfèriques siguin les mateixes, cada onada és diferent”, recorda Ribas una frase del seu meu pare, més própia d’un filòsof que d’un peixater.  Es commou amb els relats vitals de la gent que travessa la seva vida, com el d’una prostituta cubana que ell i la seva dona van recollir fent autoestop per l’illa caribenya. En explicar-li la seva història, els va dir: “Cada dia m’aixeco amb la il·lusió que tot canviarà”.

El que mai canvia és la fidelitat dels gossos cap als seus amos. Per això es commou en recordar les diferents Darlings, pastors alemanys batejats amb el nom dels caramels que menjava de petit, tous i de pair lentament, com el seu cor, amagat sota una corassa, però capaç d’estovar-se quan el sentiment aflora.

Lluís Ribas és un cercador i missatger de l’afecte: “Els pintors parlem a través dels nostres quadres; una altra cosa és que la gent vulgui escoltar”, explica, subratllant el valor de l’art. També el de les paraules: “T’estimo, m’agrada recordar-los als meus fills i nebodes envian-los un WhatsApp”. Ha après a gaudir de qualsevol art i de la música. “Com et pot agradar alguna cosa si no t’han ensenyat a fer-ho?”, assenyala sobre la importància de l’educació. No obstant això, els gustos tampoc són eterns i, si quan vivia a Mallorca sopava dues vegades perquè la moda era tenir un pintor a la taula i tothom el convidava, hi ha qui se cega davant la seva aura de triomfador i no l’estima, com si ell no necessités sentir el caliu a la pell.

De l’època daurada queden les anècdotes, com la idea equivocada segons la qual l’art és una inversió. “Fes-ho per l’ànima, no pel cash”, recomana, conscient que el valor econòmic també és subjectiu. Ben segur que la pintura tornarà a ser com en el segle XIX i només pintaran els fills dels rics, ell té pressa per continuar tirant endavant els seus projectes. Tot “fent el que sento”, conclou.