L’esport és vida amb Elena Vila
Fa unes setmanes vaig viure un d’aquells petits moments que et connecten amb la infància. Va ser a la Penya Blaugrana de Sant Cugat, on vaig conèixer Hristo Stoichkov. Per a molts pot ser només un futbolista, per a mi va ser una finestra directa al Dream Team de Cruyff. Aquell equip va marcar tota una generació i va començar a ensenyar-me, sense que jo en fos conscient, què vol dir esforçar-se, confiar i creure en un projecte.
Aquell Barça jugava amb una idea molt clara: ningú guanya res sol. I potser per això, anys més tard, quan era jugadora de hockey i vam pujar amb el Júnior a Divisió d’Honor, ens van posar un sobrenom que encara em fa somriure: el dream team. No perquè fóssim un equip ple d’estrelles, sinó precisament perquè érem un equip construït des de la complicitat, la feina diària i un compromís absolut les unes amb les altres. Ens completàvem, ens cuidàvem i ens empenyíem mútuament. Això va ser la clau de l’èxit.
Avui, com a senadora i portaveu del PSC a Sant Cugat, m’adono de fins a quin punt aquest aprenentatge continua sent important. L’esport m’ha ensenyat que les grans coses només passen quan tens un bon equip al costat: gent capaç, vàlida, honesta i amb qui compartir confiança i responsabilitat. I que els projectes que valen la pena s’aixequen sempre des del treball col·lectiu, des d’aquest “totes juntes” que tant em ressona.
Potser per això, quan vaig veure Stoichkov, vaig sentir una mena de gratitud estranya. Perquè, sense saber-ho, ell i aquell Dream Team van ajudar una nena de Sant Cugat a entendre que l’esforç, la companyonia i la il·lusió són valors que et poden acompanyar tota la vida. I que, quan formes part d’un bon equip, qualsevol somni, futbolístic, esportiu o polític, comença a semblar possible.
