11 Jul Asun Esteban, il·lustradora i escriptora de literatura infantil

“Teo és el resultat d’una trajectòria i molta feina”

Ens trobem en una casa romàntica, l’heura s’enlaira cap al cel en un intent d’escapar-se de l’ombra que fan les boges branques del pi centenari que reposa al jardí, arrelat a la terra la base del tronc descansa sobre la pinassa, un coixí que anima a quedar-se, alhora que la façana, valenta, afronta humil les intenses hores de sol estiuenc. Ella obre la porta, el seu somriure precedeix la il·lustradora, dibuixant, escriptora. Neguitosa amb les etiquetes que la puguin reduir a qualsevol de les seves facetes, defuig fins i tot de la paraula artista, la que potser defineix millor a una de les tres creadores de Teo, el personatge literari infantil que ha estat capaç de connectar fins a tres generacions de nens, impacients per descobrir el seu entorn. Asun Esteban, ens espera al replà, on més tard, dins els armaris que cobreixen de dalt a baix les parets del replanell, descobrirem la seva prolífica trajectòria. En obrir les portes de fusta pintada de color verd oliva, es troben les tantes col·leccions del famós personatge i altres llibres de la seva pròpia creació. Generosa amb el seu temps, paraules i gestos, em regala el llibre que commemora el quaranta aniversari de l’amic de petits i grans.

Mai hauria pensat que darrere del pseudònim Violeta Denou es trobaven tres persones…

El personatge és creació de l’estudi de disseny gràfic Denou. Carlota Goyta, Anna Vidal i jo mateixa érem les sòcies i a més a més de projectes relacionats amb el grafisme, fèiem interiorisme i estampats. Teo va estar fruit de diverses casualitats, una cosa ens va portar a una altra.

Teo és fruit de la democràcia, de la il·lusió d’emprendre projectes per transformar la societat

En dissoldre l’estudi Denou, les tres sòcies es van repartir les làmines dels dibuixos originals de Teo. Asun Esteban segueix treballant amb Carlota Goyta les actualitzacions d’alguns títols. “Fem un gran tàndem”, assegura.

Un personatge universal. A quants idiomes s’ha traduït?

Doncs no t’ho sabria dir, però ens han traduït fins i tot al xinés i al japonès, alguna cosa que ens ha sorprès molt, donades les diferències culturals entre Occident i Orient.

L’actualització dels diferents títols de Teo revisa qüestions de gènere, entre d’altres

No heu adaptat els llibres a altres realitats?

El que hem fet ha estat actualitzar-los als nous temps que vivim. Fa trenta o quaranta anys el rol de la dona era molt diferent del que té ara. La societat ha canviat i és el que hem reflectit en les últimes edicions.

És a dir, que la mare de Teo ja no és l’única que cuina!

Hi ha làmines que avui dia no s’entenen, com una en la que surt el pare veien futbol a la sala d’estar amb els seus amics, mentre la mare serveix el sopar, la de Teo castigat cara a la paret, o una escena representada per uns gitanos hongaresos tocant l’òrgan, cantant i fent ballar óssos.

Els racons de la casa estan decorats per objectes de gran significat i valor emocional. Les pintures de Carla Puig són les grans protagonistes.

Teo té aquesta capacitat d’evolucionar, ens ensenya moltes coses!

L’èxit de Teo ha estat ensenyar el seu entorn a través del dibuix, gairebé sense paraules. Però s’ha de corregir tot allò que actualment no és correcte, així com retirar del mercat aquells títols obsolets.

Literatura gràfica!

Va coincidir amb l’arribada de la democràcia a Espanya, un moment decisiu, d’il·lusió per poder veure editades les nostres històries desbordants de color. Però també vam haver de lluitar molt pels nostres drets d’autor. Vam estar entre els fundadors de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya, creada per defensar-los.

Asun Esteban es defineix com una “gran lluitadora”. Autodidacta, va aprendre a dibuixar amb Teo i toca el piano i el violí a base d’esforç i entusiasme. “La música és la meva gran passió”, admet.

I van arribar els premis!

Durant la dècada dels 80 vam rebre diversos reconeixements, però m’enorgulleix especialment la Medalla de Oro al Mérito en Bellas Artes que ens va concedir el Ministerio de Cultura l’any 2011. Com a escriptora i il·lustradora independent, em van fer molta il·lusió haver estat dues vegades finalista del Premio Apel·les Mestres, així com em vaig sentir molt honorada de rebre el Premi Ciutat de Sant Cugat 2011.

Coincidint amb el naixement del popular personatge, fa quaranta anys que Asun Esteban viu a Sant Cugat

Filla d’adopcció de Sant Cugat!

Coincidint amb el naixement de Teo, fa quaranta anys que visc en aquesta ciutat i uns vint que vam comprar aquesta casa de l’arquitecte Pere Benavent. En veure-la, em vaig enamorar, tant de la construcció, com de la cèntrica ubicació on es troba.

Com viu la decoració?

Moltes de les coses que decoren la meva casa estan fetes per a mi. M’agrada cosir cortines i coixins. Les pintures són quasi totes de la meva filla, l’artista Clara Puig, de la meva gran amiga Luisi Fabré i com no podria ser d’una altra manera, tinc molts records de les meves nétes, com els seus genials dibuixos.

Es veu una àvia orgullosa?

A diferència dels meus fills, les meves nétes són grans fans de Teo. A Júlia i Emma els hi agrada i gaudeixen amb ell. Per a mi és una gran satisfacció. La veritat és que encara no em crec que Teo segueix estant viu entre elles i les noves generacions.

En transcriure aquestes línies i comprovar com s’escriu el nom de l’arquitecte de la casa on Asun Esteban viu amb el seu marit, descobreixo que Pere Benavent també era escriptor, no només de textos tècnics, sinó tanmateix de poesia. Ara entenc, encara més, perquè durant l’entrevista m’envaïa la idea d’estar a la casa d’una escriptora de veritat, amb un porxo selvàtic i els ocells visitant el jardí sempre que tenen gana. Els records de l’adolescència em mostraven flaixos de la imatge romàntica que sempre he mantingut sobre aquesta. M’agrada saber que a la vida tot té un sentit.

Retrat de l’autora de ¿Dónde estás Aldo? , entre altres títols de literatura infantil que Asun Esteban va publicar en solitari, tant com a escriptora com a il·lustradora. 

Entrevista

Text: Judith Martínez
Fotografia: Theresa Paul