03 Abr El món de pedra de Pep Codó

Text Judith Martínez // Fotografia Carlos Sánchez Pereyra 

–

Arribar a la casa taller de l’escultor Pep Codó és tan complicat com ho és trobar artistes que actualment treballin amb pedra, material del qual n’està enamorat des de fa anys i principal protagonista de la seva obra, embastada per diversos fils conductors, conceptes que han anat sorgint en les diferents etapes de la seva trajectòria formant un conjunt coherent. Com un cabdell de llana de colors que s’ha anat teixint emprant diferents tècniques fins a aconseguir la peça desitjada, les creacions d’aquest artista fill de Sant Cugat del Vallès, corresponen a un compendi d’idees seleccionades i cronològicament ordenades, que sintetitzen el seu art. 

Alçada en un terreny que fa pendent, les impressionants vistes panoràmiques de la Serra de Collserola, els boscos de pins, alzines i roures s’exhibeixen com un tapís natural, compensen la dificultat que aquesta característica comporta per a la mobilitat de les peces en gran format, sigui el material en brut o l’obra acabada, que necessiten grues i un accés factible per al seu transport i manipulació. Costa imaginar-se l’artista renunciar a aquest paratge per a traslladar-se en una nau industrial, on logísticament pensa que seria més adient treballar.

Aquesta terrassa és un mirador magnífic. Des d’aquí puc observar la feina que fa la natura. Visc senzillament en aquesta casa des de fa uns 26 anys i no m’imagino vivint a un altre lloc. Després de comprar el terreny, vaig poder encarregar el projecte a Albert de Pablo gràcies a l’encàrrec d’unes escultures. Com a bon arquitecte, ell va saber interpretar les meves necessitats unint funcionalitat i economia. Amb els diners que disposava va construir el que desitjava.

Passeja sovint pels boscos buscant pedres? Un mestre de La Masana ens va dir: “No busqueu, ja trobareu”. Rebem molts estímuls i és qüestió d’aprofitar-los. Passejo per plaer i per feina. M’agrada treballar amb pedres trobades i també viatjar als llocs on es troben les pedreres, com a Calatorao, a Càceres, a Markina, al País Basc, on compro marbre, o a Aragó, on es troba l’alabastre.

L’alabastre prèviament polit és el material que Pep ha escollit per interpretar la lluna en una imatge marinera, en conjunt amb un vaixell i el mar, tots dos elements esculpits en ferro, en una composició poètica en sèrie que presentarà a la primavera vinent a Terrassa. 

Com es materialitza la seva obra? Sóc molt metòdic. Tot forma part d’un procés que comença amb una idea que escric amb llapis sobre paper. En segon lloc, faig el dibuix o la maqueta, sigui en fang, guix o pedra, si necessito veure el volum, i finalment materialitzo l’obra, seguint aquest concepte fins que s’esgota o em canso.

Sembla que la inspiració no és important en el procés… En escultura es necessita temps per executar. El cap va més de pressa que les mans. Necessitaria viure unes quantes vides per executar totes les idees que guardo en una pila! Més que inspiració, el que es necessita és concentració, perquè a l’hora de manipular, l’execució es realitza en una espècie d’estat febril, no sempre es pot tornar enredera. Com deia Miró: “S’ha d’estar tensat com un arc”. 

No es poden tenir masses expectatives? Com deia, el resultat no és sempre òptim, i és irreversible, però quan aquest supera el que esperaves, és estupend!

Què és més important l’argument o l’estètica? Els artistes hem de crear arguments i bellesa, les dues coses. Si una obra d’art agrada, bé, i si l’entens, millor. Com a artista d’obra pública, sento la responsabilitat d’educar anant un pas endavant, creant relats implícits. Si no s’entén l’obra, ja s’entendrà, ja que si es fa massa explícit, no s’avança com a societat.

En escultura, el cap va més de pressa que les mans. Es necessita molta concentració perquè a l’hora de manipular, no es pot tornar enredera.

No s’ha abusat massa de l’abstracció? Amb la irrupció de l’abstracció, l’art va transformar el relat en alguna cosa bella. El problema d’avui en dia és que hi ha massa gent sense discurs que fa obres. Jo busco arguments que em fan sentir viu i pretenc que tot el que faig tingui ànima.

Puc comprovar que els centenars de pedres trobades i treballades que s’escampen ordenadament per a la casa i el taller de Pep Codó semblen tenir ànima per si mateixes. Pedres suposadament inertes, prenen vida en el moment que ell les escull, una sensació màgica, que transforma aquesta substància compacta en un element capaç de prendre totes les formes imaginables. 

Tota la seva obra és pública o fa escultures per encàrrec? M’agrada l’escultura per encàrrec, però mai faria obra per especular. Jo necessito comunicar i penso que una obra s’ha d’adquirir perquè t’agrada i no amb l’ànim de vendre-la i guanyar diners al cap dels anys. Aquesta opció no és sempre vàlida, ja que depèn de factors com la fama de l’artista i la seva capacitat de producció.

Com es determina el preu d’una obra? A mi em costa posar preu. Són moltes les hores de feina invertides, sovint tardo mesos o anys en acabar tot el procés. Per una altra banda, treballo per amor a l’art, és la meva manera de sentir-me viu, i també penso que tothom hauria de poder gaudir-ne d’ell. 

Art per tothom! És molt important que tothom en pugui gaudir, sense exclusió. Si només treballes per privat, molt poca gent en gaudeix. Com a artista, trobo més gratificant arribar al màxim de persones.

“Els carrer no hauríen de ser magatzems d’art”.

I omplir els carrers d’art? Els carrers no haurien de ser magatzemsd’art. No estic a favor de comprar obra per després emplenar espais, col·locant-la a qualsevol lloc, sinó que aquesta s’ha de crear pensant en l’espai que ocuparà. És rar trobar un responsable de l’espai urbà o un regidor de cultura amb la sensibilitat i coneixements adequats. Els carrers i els espais nous s’omplen sense criteri de tota mena d’andròmines. Es té una mena d’horror al buit!  

A Sant Cugat tots podem gaudir de l’obra de Pep Codó! Els Caps de l’Auditori, n’hi ha dos, un que parla i l’altre que escolta, reposen sobre un sol inclinat que recorda el moviment de l’aigua de les rieres que limitaven la ciutat, abans de cobrir-les. La Rosa dels Vents del Turó de Can Mates, està pensada perquè els nens interactuïn, alhora que descobreixen i observen els vuit vents. 

Portada de Flash deco Sant Cugat Nº9 amb l’obra de Pep Codó com a protagonista

Escrivint aquesta entrevista m’adono del buit que experimentem els ciutadans d’una ciutat quan no prenem consciència de les persones que dediquen la seva vida o organitzar-la o embellir-la. De la primera qüestió, m’estimo no dedicar-li massa paraules, (en general) poc valen els arguments, les intencions s’esfumen un cop els polítics arriben al poder, però dels artistes, dels qui amb la seva sensibilitat i habilitat, dediquen el seu temps a compartir la bellesa trobada en un acte de generositat transcendental, val la pena que en coneixem la seva obra i dedicació. /

Les parets del pis superior de la casa on viu Pep Codó, estan embellides amb pintures dels seus amics Sergi Barnils o Josep Royo. 

Entre les cares que responen al seu interès a sintetitzar la humanitat durant els anys 90, quan l’escultor va participar en una exposició a Nova York, sobresurt el seu autoretrat.