La dona estimada

A punt de complir vuitanta anys, el seu aniversari és el dia divuit de novembre, per a qui ho vulgui anotar, Marta Pessarrodona ja gaudeix del regal que la ciutat de Sant Cugat l’ha fet amb motiu de l’efemèride. En observar el gegant grafiti del retrat que el seu amic Leopoldo Pomés li va fer anys enrere i que llueix en un dels murs de la Casa de Cultura per encàrrec de l’actual  Ajuntament a l’artista Elisa Capdevila, la poeta, escriptora i traductora es complau del resultat; “és fantàstic, em cuiden molt aquí”, se sincera agraint també l’honor que comporta tenir una biblioteca pública amb un important fons de poesia catalana i de la seva pròpia obra batejada amb el seu nom. “Si m’hagués donat per imaginar, podria haver imaginat que em farien aquests tipus d’homenatges un cop morta”, fa broma.

Llibres i més llibres, perfectament ordenats formen part de la col·lecció privada més important del Grup de Blooomsbury a Espanya que Pessarrodona té a casa seva, diferents volums de Virginia Woolf, autora de la qual és una autoritat, com també ho és de Mercè Rodoreda, es fan lloc entre els quadres firmats per altres amics, com Lluís Ribas, l’autor de la portada d’aquesta edició, fotografies i altres records, creant una decoració més aviat bomemia.

Viu amb la Queta – en record de la seva àvia, Enriqueta -, la seva inseparable i ben educada gossa que ronda feliç pel jardí selvàtic de la planta baixa d’un antic habitatge unifamiliar de Mirasol construïda a l’època estiuenca dels barcelonins, abans que el barri es transformés gràcies en part a l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, que passen precisament per la biblioteca que mostra el seu nom en ornamentals lletres capitals. “El meu pare se sentiria orgullós”, sospita en recordar el seu progenitor, agent immobiliari especialitzat en la venda de finques, extinent republicà, “tot i que mai a la vida em va renyar”, i molt catòlic, que agafava el tren cada dia des de Terrassa, la seva ciutat natal, per anar a treballar a Barcelona, recorregut que ella mateixa també faria durant els seus anys d’estudiant de batxillerat per anar a l’Institut Maragall, on va tenir la sort de tenir grans professors i referents.

Als seus pares els hi ha agraït sempre la llibertat amb la qual va continuar gaudint per anar a Toulousse, “era bona en francès”, en concepte d’intercanvi, i més tard viatjar a Nova York, a Berlín, a Londres,  a moure’s sola pel món, i aprendre idiomes, fins a arribar a Nottingham on va estar vivint durant una època.

A Anglaterra va conèixer el golf, esport que va seguir practicant en tornar a casa al desaparegut camp de Can Sant Joan, una de les raons per les quals va decidir mudar-se a Sant Cugat, ciutat que ja coneixia gràcies a l’escriptor Gabriel Ferrater, i a les tertúlies al Meson, on probablement junt amb la seva parella i amics de l’ofici, com Esther Tusquets o Ana María Moix,  a qui recorda constanment en explicar anècdotes, es passarien hores discutint sobre literatura en general, Virginia Woolf, Susan Sontag i Doris Lessing, en particular. “Llegir-les et fa ser millor”, afirma la traductora d’aquestes escriptores universals, que ha tingut la sort d’aprofundir sobre obres imprenscindibles del feminisme contamporàni i la llibertat, entre altres grans temes, que ha aconseguit plasmar en crear la seva llorejada poesia. 

Que penses de tots els premis que ha rebut? 

Tots fan il·lusió, però, com diu Hannah Arendt, els honors han de fomentar la modèstia. Per això sempre he dit que el Premi Nacional de les Lletres Catalanes va estar un càstig d’honor (rialles). 

La  diferència d’edat entre nosaltres, l’educació imposada, el meu respecte per la seva trajectòria literària, vivències exposades i secretes, una regla imposada m’obliga a tractar d’entrada a la Marta de vostè, tractament que fent mostra del seu anticonvencionalisme ella refusa i jo aplaudeixo, m’agrada eliminar formalismes que restin possibles complicitats amb els personatges als quals intento arribar amb la meva innata curiositat. 

Entenc que són imprescindibles 

Són importants per a descobrir escriptors. Però quan tens un editor disposat a publicar-te, no cal presentar-te a cap premi. 

De quina altra manera, podria un escriptor passar tres anys escrivint un llibre? 

És el que vaig trigar a escriure la biografia de Mercè Rodoreda. Plaza Janes em va fer l’encàrrec, podia fer el que volgués, assaig, crítica, etc. En veure tot el que hi havia escrit sobre ella, em vaig empipar i em vaig posar a investigar. 

“Vaig estar al costat de Merce Rodoreda abans de morir”

És el que té haver conegut a un personatge tant de prop 

Vaig ser una de les persones que més la va veure en els darrers anys de la seva vida, i en estar al seu costat quan va morir.  Jo estava a Londres, a una fira, quan el seu editor em va deixar un missatge al contestador per donar-me la notícia. Aleshores, vaig volar cap a Girona, a temps per arribar a l’hospital i més tard deixar-li un ram de roses d’amunt del seu cadàver. 

Que ens podries explicar d’ella? 

La seva il·lusió era que Leopoldo Pomés li fes un retrat, alguna cosa que no va ser possible. Del fet que el seu exmarit i pare del seu únic fill era el seu oncle matern em vaig assabentar quan ja era morta.  Ho van amagar perquè en aquella època hagués estat un escàndol! 

En revisar les línies escrites, m’adono que tinc les cames creuades, “si no et fa res, i et puc dir una cosa, millor no creuar-les, perquè si no a la llarga tindràs problemes d’esquena”, em va advertir la Marta mentre conversaven en un banc a tocar el Museu, abans de fer-li el retrat davant el seu mural al mur de la Casa de Cultura. No tinc remei,  malgrat el seu amable i raonable consell, crec que ho tornaré a fer en una estona. 

“Només tinc un defecte i és que fumo. Pero no m’imagino davant una pantalla sense una cigarreta” 

Tots tenim secrets i algun vici a modificar 

Jo em cuido molt. A part de jugar a golf, alguna cosa que ara ja no faig perque per  principis no vaig a jugar a cap camp privat, sempre he fet molt esport: bàsquet, tenis, hoquei herba, recordo els nens i nenes amb les seves equipacions i bosses, quan els dissabtes anava a buscar els croissants als  forns de pa de Terrassa, on aquest esport és molt popular. A més a més, menjo sa. Tinc un únic defecte i és que fumo. Sé que és dolent, però el meu metge m’ha dit que no tinc perfil de fumadora, tinc un cor de pulsació lenta, i com deia Carlos Barral, no m’imagino davant d’una pantalla sense una cigarreta. 

M’imagino a la Marta passejant amb la Queta pel barri de Mirasol, mentre parla amb algun dels seus amics, una estampa molt grafica que descriuria la seva sociable solitud, si és que aixo té cap sentit, en una mena d’exercici físic i intel·lectual fructífer. 

La lectura, l’esport, els viatges. Alguna altra afició? 

M’agrada la cuina, soc capaç de fer el rissoto del Giardineto en temps record, un dels meus plats estrella, juntament amb el fricandó i la carn d’olla. 

Hi ha alguna cosa que no t’agradi? 

Vaig militar en un partit polític i m’han fet ofertes per entrar en política, pero no m’agrada, és una perdua de temps i només aporta discussions inutils. Tot i aixo, desitjo la independecia. Vull criticar al govern des de dins.  

I seguir vitajant a l’estranger? 

Ara és complicat. L’any passat vaig haver d’anular tots els meus viatges i quan recentment em vaig desplaçar a Romanya, Girona, per a un reportatge de Merce Rodoreda, vaig tenir jet lag! Tinc pensat anar a Madrid, ciutat que m’encanta, a veure una exposició al Thyssen, pero no trobo el moment. 

Nova York i Berlin figuren entre els viatges que l’escriptora va haver de  cancel·lar a causa de la pandemia, ciutats que la requereixen per donar conferencies, un reconeixement a la seva inestimable trajectoria.  

La teva ciutat preferida? 

Sempre dic que estic feliç d’estar casada amb Londres i cometre adulteri amb Berlin. 

Ciutats estimades, com elles l’estimen a ella, com Sant Cugat, i sense saber-ho, només intuint-lo, l’estimen els seus veïns, amics íntims i no tant, coneguts, i tos  aquells que se li apropen, perque darrere els seus trets forts i inalterables apareix una Marta Pessarrodona amable i educada, divertida i entusiasta, més sentimental que melancolica, una dona que sembla tenir aquesta capacitat immensa d’estimar sense límits i d’atraure-la cap a ella la mateixa estima. 

Com a bona poeta, l’amor és un dels temes més recurrents a l’obra de Pessarrodona. El va descobrir plenament amb Gabriel Ferrater, l’amor de la seva vida, el seu punt d’inflexió, a qui dedica el poema que apareix en el seu grafiti. “Ell m’ho va canviar tot, la meva vida sense ell hauria sigut molt diferent, tan personal com literariament parlant”, afirma.  A la imatge, amb la seva inseparable Queta.