Deia Robert Capa que les fotografies no són suficientment bones si no estàs suficientment a prop.

Això se’m va quedar gravat a la ment mentre estudiava perquè vaig eliminar el teleobjectiu de la motxilla.

Quan viatjo, el que m’atreu més són les persones i el seu entorn, tinc una tendència desinteressada i inconscient a connectar amb elles, acostar-me i intercanviar unes frases. Pot arribar a ser una situació delicada i el que mai voldria és apropiar-me de la intimitat d’una altra persona. Has d’intentar que la càmera, malgrat el gran que és, passi quasi inadvertida. Així doncs, ha de sorgir, i si sorgeix, l’espontaneïtat, la fotografia arriba sense adonar-te’n.

També haig de dir que sí, que disparo molt, perquè una fracció de segon pot canviar-ho tot. Després, intervenen un munt de factors externs, com la llum, que ho és tot, i es mereix un capítol a part, la lent, la càmera, la teva mirada, els teus ulls i la teva relació amb l’entorn. “Cap, ull i cor en el mateix eix”, tal com Cartier-Bresson ho deia de manera poètica.

Avui en dia tenim tants i tants recursos a les nostres mans, tothom disposa de càmeres i pot fotografiar. La fotografia ens envaeix per tots costats d’una manera poderosa i absorbent. Els nostres ulls s’estan acostumant a una estètica preconcebuda i a una exigència cada cop més alta.

Els nostres ordinadors acumulen milers de fotos que mai més veurem. Recordem els àlbums analògics dels nostres pares i avis on, en poques pàgines es recull tota una vida.

Avui els nostres fills tindran quasi cada dia viscut, retratat. Les xarxes socials i els mòbils que fan meravelles, són els principals causants de tot això.

Aprofitem-nos doncs d’aquests recursos, però ja que s’han convertit en una eina essencial de comunicació, aprenguem a utilitzar la fotografia i a donar-li el valor que es mereix. Si profunditzem en els orígens, en com funciona una càmera analògica, i en el procés creatiu, podem arribar a fer menys però millors fotografies.