25 Sep Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. #15MinutsAmbTu, per Josep M. Vallès

«Quan era petita volia ser actriu de terror»

Aquest és només un tast de la conversa que vam mantenir amb la directora de cinema i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, la santcugatenca Judith Colell, a Cal Gerrer – Fundació Cabanas, la tarda del dissabte 25 de maig. 

Quin projecte cinematogràfic tens entre mans? Estic treballant en un projecte que provisionalment es diu «Frontera». És una història de la Segona Guerra Mundial que passa en un poble del Pirineu, i farem passar Sant Cugat per un poble del Pirineu. Un poble que durant la postguerra comencen a rebre jueus que travessen la frontera fugint dels nazis. «Frontera» explicarà com aquest poble reacciona davant gent que demana refugi. Els ajuden o miren cap a un altre costat? Molts dels interiors i alguns exteriors com els boscos els rodarem aquí a Sant Cugat. A més, així podrem anar a dinar a casa i ens estalviarem diners!

I quan podrem veure aquesta pel·lícula? Començarem a rodar a mitjan octubre que tindrà una durada d’unes set setmanes. Després hi ha el muntatge, la postproducció… imagino que estarà llesta cap a la tardor de l’any que ve.

Com neix la teva vocació pel món del cinema? Quan jo tenia uns 5 anyets, segons m’expliquen, em van preguntar què volia ser de gran, i jo deia que volia ser actriu de terror. I la veritat no recordo per quina raó volia ser-ho, tot i que t’he de dir que m’encanta el terror. I tinc moltes ganes de fer una pel·lícula de terror, a veure si un dia la puc fer. El meu pare era metge i el que si recordo és que li agradava molt filmar, ho filmava tot, estava tot el dia amb la seva càmera. Tenia la seva càmera de muntatge, el projector, li posava música… Ho gravava tot, els viatges, els caps de setmana… fins i tot un dia es va atrevir a fer una petita ficció a Aranjuez. Crec que veure al meu pare com vivia aquesta afició, em devia influir. De més gran, vaig descobrir que es podien fer coses darrere la càmera i que existia la figura del director que era, una mica, el que explicava la història acompanyada, evidentment, de moltíssima més gent. El director de cinema és com el director d’orquestra, el que porta la batuta. Nosaltres, els directors, ens devem molt a les persones que ens acompanyen en aquesta professió per fer pel·lícules. A l’escola també vaig coincidir amb una noia que també es volia dedicar al cinema com finalment també va acabar passant. Les dues som directores de cinema.

I sempre has treballat darrere la càmera? Mai has volgut posar-t’hi al davant, i interpretar?M’encantaria. Jo ja no sé com dir-ho! Potser ara ja soc massa gran per posar-m’hi, però m’encantaria fer un paper.
De fet, puc dir que he actuat, però als curtmetratges que fan els meus alumnes a la universitat. M’agrada molt actuar. Però interpretar requereix molta formació.

Si haguessis de triar un objecte personal que tingui un significat especial per a tu… quin seria?Doncs dos ossets de fusta, que els tinc al rebedor de casa, un té el nom de Clara i l’altra de Pau i que em recorden el naixement dels meus fills. Jo soc cineasta, però el que em sento més és mare. Soc una marassa, i estic molt orgullosa dels meus fills. Si hagués hagut de renunciar a alguna cosa, abans hauria renunciat a ser directora de cinema que a ser mare. Perquè ser mare és meravellós. Fins i tot soc marassa amb els meus alumnes, sento que els necessito ajudar. No puc evitar-ho.