Per cert, que abans de ser “cantaor”, vas ser ballarí… Sí, vaig ser ballarí de l’Esbart Sant Cugat. Les meves dues germanes ballaven, i jo ho veia des de fora, fins que als tretze o catorze anys els hi vaig dir als meus pares que jo també hi volia ballar, i gaudir.

I ho feies bé? Crec que malament, no (riu molt). No sé si molt bé, però feia molt temps observant-t’ho i jo crec que això ja va fer molt.

El teu pas per la dansa et va ajudar en la teva carrera musical? Sí, de fet ho vaig deixar per dedicar més temps a la música que, en aquell moment, per mi era dedicar-ho als tabalers dels Diables de Sant Cugat. Vam acabar creant el grup de percussió Kimbala; va ser el primer grup de Sant Cugat i després s’hi van crear més. I, a partir d’aquí, també compartint moments amb els companys, també moments de guitarra, de cantar… Allà vaig descobrir que gaudia molt i que m’agradava. Les rumbes em van portar al flamenc… i vaig començar a voler dedicar-me a això i aprofundir-hi.

Parlant de descobrir i aprofundir… Et proposo que anem al patí d’una casa del carrer Vallès de Sant Cugat de la que no direm el número… Un lloc que és molt proper al Pere Martínez. Hi anem? Som-hi.

El Pere m’ajuda a recollir el trípode, els cables dels micròfons… i anem caminant xino-xano fins a l’esmentada casa on viuen els seus avis. Arribem, i trobem dues cadires de jardí rodejades de plantes i flors. Ens cau el sol directe. El Pere em pregunta si es pot posar una gorra, però no per protegirse del sol…, sinó perquè el pentinat no l’acaba de convèncer, i ho prefereix. Evidentment li dic que sí, i la veritat és que la gorra li queda molt bé. Col·loco novament els micros de solapa i continuem la conversa.

Les teves arrels artístiques… Podríem dir que neixen aquí? Sí, aquí és on els meus avis van venir a parar des de Múrcia els anys 50 i aquí van desenvolupar la seva família, el meu pare, els tiets. Tots els nets hem passat per aquí, on encara celebrem Sant Esteve. Aquí és on vaig sentir tocar la guitarra al meu avi, ballar tots fent festa. Sí, una part deu venir d’aquí.

No vens d’una família d’artistes. En Pere Martínez ha sorgit de si mateix? Només la meva germana, que s’ha dedicat al món artístic de la dansa, com a ballarina, professora i coreògrafa. I és amb qui vaig fer l’espectacle “Tants records” al Teatre-Auditori de Sant Cugat. Jo a casa sentia cantar a la meva mare i segurament això ja et desperta una mica de simpatia pel cant, però professionalment, a banda de la meva germana i jo… no hi ha ningú més.

El teu camí actual passa, acompanyat del guitarra Marc López, per fer versions de cançons catalanes… Sí, és l’estil on hem arribat a partir de conèixer aquestes cançons que moltes d’elles les he sentit de petit a casa amb la meva mare… A nosaltres ens agrada el flamenc, el cante i la guitarra i ho interpretem, i acaba sortint la nostra música. Seria molt difícil definir quin és el nostre estil.”

Escolta… jo no et puc acompanyar ni amb guitarra ni fent palmes perquè no en sé. Però ens podries cantar una d’aquestes versions a pèl?

Riu i no dubte a dir que sí i posar-se a cantar la seva versió de la cançó “Vida” de Lluís Llach. La podeu escoltar visualitzant el vídeo d’aquesta entrevista.

Moltes gràcies, Pere, ha estat un plaer conversar amb tu, conèixer les teves arrels i els teus projectes, i escoltar-te cantar ha estat increïble! Ha estat un gust, gràcies, igualment.