“Acompanyar el dolor és ajudar a tornar-lo comprensible”
La Gemma es defineix com a arquitecta d’emocions. És infermera i acompanya a les persones en la gestió de les pèrdues i en el procés de dol i als equips de professionals, sobretot del sector sociosanitari, a tenir cura d’una altra manera.
Aquest és un tast de la conversa que vam mantenir a la Casa Museu de Cal Gerrer de Sant Cugat la tarda del 25 d’octubre del 2025. La seva totalitat la podeu veure al meu canal de YouTube i a través del codi QR que trobareu en aquestes pàgines.
Gemma, tu dius que ets arquitecte d’emocions… Sí, en un inici em definia així, sí, sí. (Somriu)
I, també, una experta en la gestió de les pèrdues. Ets infermera des de l’any 2000. Penso, sincerament, —i no perquè la meva filla sigui infermera, sinó que crec que tothom ho pot dir…— que ser infermer o infermera és una professió molt vocacional. Des de petita ja sentia que volia fer alguna cosa relacionada amb cuidar les persones. El meu pare tenia una empresa de construcció i, quan tornava a casa, m’encantava curar-li els petits talls. Amb els amics també era jo qui proposava maneres de fer les coses millor. Aquesta idea de tenir cura —i de necessitar que també en tinguin de tu— sempre m’ha acompanyat. Amb el temps vaig tenir clar que hi havia aquesta vocació, aquest quelcom que et diu: «Vinga va, jo crec que sí que vull fer això».
I en quin moment i per quin motiu decideixes especialitzar-te justament en la gestió de les pèrdues? Aquesta curiositat per l’ésser humà em ve de lluny. Sempre m’he preguntat per què ens enfadem, per què patim o per què, a vegades, la vida és difícil. Patim tots, d’una manera o altra, i aquesta idea era la que em feia tirar del fil. Vaig començar com a infermera, aprenent formes de tenir cura i d’acompanyar el dolor, però sentia que em faltava un espai propi. Treballant a l’Institut Català d’Oncologia vaig tenir les converses més excepcionals i més increïbles, sobretot en situacions límit, que em van mostrar com fins i tot en la malaltia apareix una bellesa intangible. Allà em va anar picant la curiositat i vaig decidir investigar més com funcionem les persones. I això va anar fent fins que vaig trobar que hi havia un denominador comú que tots tenim per evolucionar, per caminar, per canviar sobretot, i és la pèrdua.
No estem parlant d’una ciència exacta, en absolut, perquè cada persona és diferent. Tothom encaixa les pèrdues… perquè constantment n’hi ha, de fet, segurament, de moltes no som ni conscients, però hi ha pèrdues molt importants. Quins ingredients has de tenir per dedicar-te a això? Empatia, una sensibilitat…? He descobert que sempre he tingut una predisposició natural a acompanyar des del cor, i també que en el procés de dol no sabem ni per on començar, hi hagi una pèrdua o no. Llavors, poder destil·lar aquesta complexitat i fer-la senzilla, propera, amb un llenguatge fàcil, que tots podem entendre, fa que ens atrevim a poder parlar de tot allò que ens fa mal, que no ens agrada, que ens molesta i això ens permet moure’ns cap allò que sí que volem: el que podem millorar, el que pot curar-se. Jo no tinc res especial de la resta de persones, sí que crec molt en la part de l’amor en si, no l’amor romàntic, sinó l’amor entre les persones.
Quines eines pots donar a les persones per superar, per exemple, perdre un fill? Amb la pèrdua d’un fill ens expliquem i tenim la creença que, per llei de vida, hi ha un cicle que diu que han de morir els que són més grans, per tant, no entenem això, però pot passar. Recordo una dona que vaig acompanyar, que el seu fill es va suïcidar amb catorze anys i no va ser fàcil perquè l’impacte és alt, és una situació no esperada, però quan feia dos anys i mig o tres ella va ser capaç de dir: «Si jo quan vaig saber que estava embarassada hagués sabut que el Gerard només viuria catorze anys igualment hauria tingut al meu fill». Llavors, el procés de dol no es tracta de treure aquest dolor, perquè el dolor també ens recorda que hem estimat, perquè el dolor és la vida.
Virue fa mal? Sí, la vida fa mal, no podem evitar-ho, de fet quan ho evitem és quan patim i perdem el rumb. Peró hi ha altres pèrdues: la pèrdua d’un animal de companyia, d’una feina…
Per què costa tant gestionar la pèrdua d’un animal? Els animals tenen un paper gairebé màgic a la nostra vida: fan de guia, ocupen un espai emocional únic i, quan marxen, deixen un forat. Encara que n’arribem a adoptar un altre, aquell primer buit continua existint, i així podem acabar amb dos forats: el de qui ja no hi és i el del vincle nou que encara s’ha de construir.
Davant un pèrdua, plorar ajuda? El plor és una de les expressions de l’energia de la tristesa. És bo que reconeixem que la funció de la tristesa és elaborar els processos, és sanar, és deixar anar.
Històricament, se suposa que els homes no plorem, però també plorem, o de vegades plorem i no se’ns nota. És que socialment hi ha coses que estan validades i n’hi ha que no. De fet, el procés de dol és el mateix, però hi ha dols que estan absolutament desautoritzats.
