Guinovart i el tapís de Sant Cugat
La relació de Josep Guinovart amb el tapís forma part d’un dels capítols més rellevants de la renovació artística catalana del segle XX, i té a Sant Cugat un dels seus escenaris fonamentals. La seva participació en l’òrbita de l’Escola Catalana de Tapís no va ser anecdòtica, sinó estructural: Guinovart va entendre el tèxtil com un llenguatge artístic de ple dret, capaç d’assumir la mateixa intensitat conceptual i expressiva que la pintura o el dibuix.
Una exposició que es pot veure fins el mes de de juny a Canals galeria d’art mostra el tapís fet a Sant Cugat amb la participació de Josep Royo i Pere Cortijos l’estudi de Royo. L’obra és fidel a la seva concepció de l’art com a matèria, gest i experiència física, Guinovart trasllada al tapís el seu univers plàstic: terres, textures aspres, signes, pigments crus i una gestualitat directa que converteixen la superfície tèxtil de llanes de diferent textures en un espai viu, dens i carregat de significat. Ell contribueix en els anys seixanta que el tapís deixia de ser decoració per esdevenir estructura, cos, presència i memòria.
En aquest procés, Guinovart contribueix que Sant Cugat esdevingui molt més que un context geogràfic: és un espai de pensament, d’experimentació i de transformació artística europeu. Aquí es construeix una nova manera d’entendre el tapís, en diàleg amb la pintura matèrica, l’informalisme i l’esperit de llibertat creativa que també comparteixen figures com Miró que varen situar aquesta ciutat entre les ciutats d’art d’Europa. Guinovart s’inscriu plenament en aquest impuls col·lectiu, aportant-hi una veu pròpia, arrelada al país, a la terra i a la cultura popular.
Parlar de Guinovart i el tapís de Sant Cugat és parlar d’una mateixa idea: la voluntat de convertir la tradició en contemporaneïtat, i el material en llenguatge. És la història d’un artista que va entendre el tapís no com un suport, sinó com una forma de pensament i d’expressió radicalment moderna.
