Elena Vila és senadora i portaveu del PSC de Sant Cugat
Contra l’odi, més esport
Fa un parell de mesos, durant l’amistós entre Espanya i Egipte a Cornellà-El Prat, vam sentir uns càntics que no haurien de tenir cabuda en cap estadi ni en cap societat democràtica. Càntics racistes que ens recorden que l’odi encara existeix, que hi ha qui ens vol dividir pel nostre origen, religió, color de la pell o per la llengua que parlem. Lamine Yamal va qualificar aquells càntics de “falta de respecte intolerable”, i tenia tota la raó.
Precisament per això, penso que cal reivindicar l’altra cara de l’esport: la que integra, cohesiona i crea vincles entre persones que potser no comparteixen origen, accent o cognoms, però aprenen a formar part d’un mateix equip. Lluny dels qui atien l’odi, l’esport ens dona exemples de convivència.
Quan veiem Lamine Yamal, mataroní amb orígens a Guinea Equatorial i al Marroc, parlant català, triomfant al Barça i defensant la selecció, no veiem només un futbolista extraordinari. Veiem també l’èxit d’un país capaç d’integrar i de fer que infants de procedències diverses se sentin part d’una mateixa comunitat. Veiem el valor de l’escola catalana, dels clubs i de totes aquelles xarxes invisibles que fan possible que un infant creixi sentint que aquest país també és casa seva.
L’esport no elimina per si sol les desigualtats ni el racisme, però pot ajudar a combatre’ls. Al vestidor aprens que el company no és un estrany, sinó algú amb qui comparteixes esforç, derrotes, alegries i objectius. Aprens que ningú guanya sol i que tothom aporta.
Per això és tan important fomentar l’esport de base. No només perquè els infants facin activitat física, que també, sinó perquè els clubs són espais de convivència, d’aprenentatge i de cohesió social. Són llocs on es fan amistats, on es construeixen valors i on molts nens i nenes troben un espai per créixer amb confiança.
I aquí, a Sant Cugat, hem de ser exigents. Tenim clubs extraordinaris, entrenadors i entrenadores compromesos, famílies que s’hi deixen hores i una ciutat plena de talent. Però també tenim una realitat que fa massa temps que arrosseguem: falten espais, falten pistes, falten camps, falten hores i falten places perquè tots els infants i joves que volen practicar esport ho puguin fer en condicions.
Si de veritat creiem que l’esport és salut, educació, integració i comunitat, no podem seguir com fins ara. Hem de posar els clubs al centre, planificar millor els equipaments i entendre que cada infant que pot fer esport és una oportunitat guanyada per a la ciutat. Perquè l’esport és vida, sí. Però també és convivència. És igualtat d’oportunitats. És una manera de dir, amb fets, que Sant Cugat ha de ser una ciutat on tothom pugui sentir-se part d’un mateix equip.
