En un temps d’automatismes, de xarxes, de ràpid ràpid, de canvis accelerats, d’incerteses i saturació de tot, la música és un antídot en tota regla.

De fet, és una activitat d’una altra època. Els violins segueixen tenint quatre cordes, sense software que caduqui. Una guitarra són sis cordes i una caixa, i amb ella es poden interpretar milions de cançons i passar molt bones estones. Un piano encara va amb tecles, la trompeta amb uns pistons i la flauta uns forats per tapar amb dits i bufar. I el que és millor, per a poder tocar aquests instruments cal passar-hi una bona estona, un dia, i un altre, i un altre, i un altre. El manual ets tu, de res serveix tenir un superordinador, la maquinària són els teus dits, el teu cervell, el teu cor, tu de nou.

No has de descarregar res de cap núvol, llevat del propi cervell. No hi ha dreceres, hi ha bons mestres i bons mètodes i, sobretot, la teva constància, que dia a dia li va donant forma. No hi ha resultats a curt termini sinó un pas darrere de l’altre, en un camí absolutament inacabable, que és alhora un altre avantatge. És una activitat que et fa connectar amb tu, que et fa estar en silenci, que et fa escoltar-te a tu, al teu cos, als teus dits, al teu cor, i també et fa escoltar els altres i que t’uneix al grup, a la gent. Tinguis l’edat que tinguis, regala’t aquest temps, deixa que la música t’atrapi des del primer dia, sense presses, no cal que arribis enlloc, la música és el propi camí i alhora la fita.