Per Judith Martínez

És primavera. Les últimes pluges ens han regalat un paisatge colorista, un verd brillant que contrasta el blau del cel quan els núvols ho permeten, en una metàfora que explica el sentiment col·lectiu generalitzat i que des d’aquí compartim. Els ànims afloren, les circumstàncies les entelen. Teníem més ganes que mai de regalar-vos una nova edició postpandèmia – si se’m permet l’atreviment de pensar que és un episodi gairebé superat -, però va arribar la guerra, que no és nostra, però ens toca de prop, una vaga de transports nacional,  la pujada exagerada del preu de l’electricitat a tot arreu, i nosaltres, com cal suposar, en mig, sense poder veure el llum, ni el paper. El motiu pel qual no heu tingut aquesta revista a les vostres mans abans ha estat la falta de subministrament d’aquesta matèria primera al mercat, un fet que se’ns ha escapat del nostre control, però que ens ha afectat de ple: sense paper no som ningú. Treballem, hi posem ganes i il·lusió, i de sobte, el no-res. És clar, que sempre tenim l’opció digital, així i tot, aquest no és el nostre terreny principal ni ho serà mai.  Som paper i ho serem sempre. Perquè el sol sempre acabarà sortint i farà resplendir les primaveres que vindran.