Quan un gest dels fills ho omple tot
Ahir acompanyava la meva filla gran a l’Escola Municipal de Música Victòria Dels Àngels. Dic la meva filla gran tot i que no ho és de gran, és petita, però és “la gran” d’entre els seus germans. Li feia adéu des del cotxe després de fer de taxi dels altres per deixar-los a fer esport a l’altra punta de la ciutat. La seguia amb la mirada des del cotxe mentre s’allunyava i ella s’anava girant amb aquell somriure que té i em feia adéu amb la mà. Ho va fer quatre vegades en els menys de 100 metres que hi havia fins a la porta de l’escola de música. Cada vegada que es girava i em tornava a saludar se m’eixamplava el cor i m’emocionava. Només aquesta petita mostra d’afecte omplia de nou el dipòsit del combustible de paciència, d’ànims i d’optimisme que es va buidant amb els entrebancs, disgustos i esgotament del dia a dia.
És curiós com, en un món obsessionat amb el rendiment, el salari emocional de la paternitat sigui tan modest… i alhora tan immens. Els pares no cobrem nòmines per fer de mestres, de metges, de psicòlegs, d’entrenadors, de pallassos, de mecànics de joguines i bicicletes, de policies, no tenim plusos de productivitat ni dietes per les nits sense dormir. No hi ha triennis per anys d’esforç ni bonus per paciència infinita. I, tanmateix, amb un sol gest petit dels nostres fills, ens sentim plenament “pagats”.
Un dibuix mal retallat, una abraçada inesperada, una broma de complicitat, un secret compartit, un “m’ajudes, si us plau?”, un “queda’t a llegir amb mi un conte abans d’anar a dormir, un “t’estimo” espontani i d’imprevist. Amb això n’hi ha prou; el cansament s’esvaeix, el mal humor s’afluixa i les renúncies —temps, diners, ambicions personals— prenen sentit.
Criar fills és una suma constant de sacrificis invisibles i imperceptibles des de fora: hores robades al descans, a la parella, als amics. Decisions difícils, pors que no s’expliquen, responsabilitats que pesen. Però no esperem cap retorn proporcional. No demanem gratitud eterna ni reconeixement solemne. Potser per això la paternitat és una escola d’humilitat. Ens ensenya que les recompenses més grans no fan soroll, arriben en silenci, sovint quan estem esgotats, i ens recorden per què val la pena continuar.
Jordi Guirado Professor de l’escola concertada i regidor de VOX a l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès
