Saber què no vols

“Arribo al Brau abans que la gent hagi decidit com serà el seu dia”, diu la María, en repassar les taules, en silenci, amb la responsabilitat del qui sap que quan s’obrin les portes, tot el que passi, sigui bo, sigui dolent, caurà sobre ella.

Veure, sentir i callar, sense evitar posar-hi el cor. Amb la primera part de la sentència, que apel·la a la saviesa popular, Maria Espín defineix la postura amb què ha defensat sempre el seu terreny. Per no sentir-se envaïda; per no permetre que la manca d’empatia d’alguns clients —que es troben amb el dret de creuar els límits només perquè poden pagar una cervesa a la seva terrassa o un menú executiu entre setmana— li enfosqueixi tot un dia de feina. “He après a callar, no per submissió, sinó per supervivència, perquè alguns clients confonen pagar amb manar”, esclareix, protegint la seva part més sensible abans de començar el seu dia laboral. Així i tot, no pot amb la falta de respecte; per això procura no enfadar-se fàcilment, però tampoc es fa petita quan cal treure pit.

Les seves jornades habituals, sovint de més de dotze hores, estan dedicades a donar servei de menjar, a servir, a fer la vida més agradable a la gent amb la seva cuina de qualitat, d’autor, que porta el seu segell personal, en un establiment immaculat i acollidor. Perquè en això també s’hi deixa la pell.

…

María Espín és una dona amb el cor d’acer. No per la fredor del metall, sinó per la seva resistència; un cor que no es trenca, que bombeja amb força i entusiasme fins i tot davant les dificultats, i que manté viva la passió en cada esdeveniment que organitza i en cada petit gest del dia a dia. “Cada servei és una petita batalla”, diu la seva part més guerrera

…

La travessa professional que l’ha portat fins a obrir —aviat farà deu anys— el seu propi restaurant, el Brau by María Espín, no ha estat al marge d’una altra marató personal, que des de fa temps corre al costat de la seva parella, Lluc, dels seus fills, el Leo i la Jana, i la petita Tifany.

…

A només una hora de rellotge de la de veritat, a Castellcir, Maria hi troba la calma que necessita per desconnectar, envoltada de boscos de roures i pins, s’omple d’oxigen i retroba l’equilibri en el paisatge seré on ha escollit establir-se. “Si alguna cosa estic aprenent és a dir no”, assegura després d’haver participat en tres programes televisius i adonar-se que l’edició no es pot controlar i que el resultat final només mostra una part de la realitat. “T’adones que quan t’equivoques i caus, et fas mal a tu mateixa”, reflexiona, assumint amb responsabilitat les conseqüències de les pròpies decisions. Per això, María ha après que “el que vols no té límits; el que importa és saber què no vols a la vida. El més important és no fallar-te a tu mateixa, m’agrada mirar-me al mirall i sentir que no m’he traït”, remata amb un somriure.

Aquest text és una adaptació d’un dels capítols escrits per Judith Martínez al llibre Allò que importa. Si voleu llegir l’obra completa, la podeu trobar a llibreries locals com La Salvatge, Paideia o El Celler de Llibres.