La vida és descobrir. No sempre descobrir coses grans, ni fites espectaculars, sinó petits instants que passen desapercebuts fins que un dia t’adones que són ells, precisament ells, els que sostenen tot el que ets. La vida és continuar endavant, encara que a vegades hi hagi pedres, silencis o dubtes. És no aturar-te, però tampoc córrer. És caminar amb una mirada més enllà, més àmplia, mentre aprens a gaudir del dia a dia sense presses.
Perquè viure —de veritat viure— és sentir i assaborir cada segon, cada instant, com si fos un petit tresor que només existeix ara i que demà potser ja no hi serà. És esprémer al màxim el que tens entre les mans, encara que sembli poc, encara que sembli provisional. És deixar que la vida et sorprengui, fins i tot en la seva rutina.
Viure és aprofitar cada segon. Trencar costums, saltar-se les nostres pròpies normes i fer quotidià allò que fem de manera excepcional… És assaborir un dimarts qualsevol menjant crispetes amb els teus fills sense haver d’esperar que sigui dissabte. Són imatges que queden gravades en la capa més tendra de la memòria. Moments senzills, però infinits. Moments que, sense saber com, defineixen una vida. Moments que no cal explicar perquè ja ho diuen tot: que estàs aquí, que estimes, que et deixes estimar, que formes part d’alguna cosa que no s’atura.
Avançar també és no mirar enrere amb culpa, no quedar-se atrapada en el que podria haver estat. És deixar al darrere el que pesa, sense ressentiment, només amb la certesa que cada pas et porta a un lloc on pots créixer una mica més. I si mirem enrere, que sigui només per recordar allò que no volem repetir, per saber que mai més —mai més— permetrem que ens faci petites.
Potser per això escrivim: per donar forma al que vivim i entendre-ho mentre passa. Escriure des del cor és, simplement, mirar la vida de cara, amb tot el que té de llum i d’imperfecció. Perquè la vida no és un lloc on arribem, sinó un camí que avança amb nosaltres, pas a pas. I, al final, viure-la de debò només demana una cosa: estar presents.
