Acceptar el que no podem canviar
Hi ha situacions que no podem solucionar de la manera que voldríem. Això també forma part de viure.
Ens han ensenyat a tirar endavant. Davant d’un problema, busquem una solució. Si alguna cosa no funciona, intentem canviar-la. I quan finalment ho aconseguim, sovint ens diem amb orgull: “Me n’he sortit”. Fins i tot hi afegim “tot sol” o “tota sola”.
Però hi ha moments en què la vida ens posa davant d’una situació que no té la solució que nosaltres voldríem, i aquí és on tot es complica.
Podem enfadar-nos, pensar que no és just, que no hauria d’haver passat o que no té cap sentit. Podem intentar continuar com si res, omplir-nos l’agenda de tasques, prendre decisions impulsives o, senzillament, voler apartar-nos de tot.
Aquest enfadament té moltes cares. A vegades crida. D’altres, queda silenciós. Pot aparèixer en una resposta brusca, en una nit sense dormir, en la necessitat de tenir-ho tot sota control o en aquell cansament que costa explicar.
Estem acostumats a solucionar i, per això, ens costa acceptar que hi ha coses que no es poden solucionar. Potser aquí no es tracta de trobar una solució, sinó de trobar una nova manera de situar-nos davant del que ha passat.
Per fer-ho, primer cal donar espai al que sentim. També a l’enfadament. No per quedar-nos-hi, sinó per poder entendre què ens està passant i descobrir, a poc a poc, com continuar.
Perquè la vida no sempre torna a ser com era. A vegades ens demana una altra cosa: aprendre a caminar amb allò que ha canviat.
Aquesta és una de les grans capacitats que tenim com a persones: no aconseguir que tot sigui com voldríem, sinó aprendre a viure amb tot allò que forma part de la nostra realitat, també quan no ho hem triat.
